Una cosa que
s’aprèn llegint els Assaigs de Montaigne és què, si es fa amb gràcia, és
possible parlar interminablement d’un mateix, i no caure en la impertinència. Aquest senyor estava sol i parlava de si mateix, simplement.
Parlar només d’un
mateix, si es fa en alguna circumstància social, podria semblar de mala
educació, fins i tot podria semblar d’una incontinència verbal imperdonable. No
s’aconsella acaparar tota l’atenció tota l’estona ni fer-se pesat explicant
batalletes en les circumstàncies socials.
En canvi, escrivint
es recomana escriure només d’allò que es coneix.... i, podem conèixer sincerament
alguna cosa que no siguem nosaltres mateixos?
Les persones que no
tenim a ningú que ens escolti atentament i tot el temps que ens calgui, però
que no sabem passar sense parlar interminablement de nosaltres mateixos, doncs
escrivim. Una reacció ben natural, per altra banda, davant la natural
indiferència del món.
Els pesats sense
auditori, aquests, som els què escrivim. I res més natural que parlar
interminablement de nosaltres mateixos en la nostra escriptura. I si això
s’aconsegueix fer amb certa gràcia o no, aquestes ja serien figues d’un altre
paner...
* * *
A mi, parlar de mi
mateixa és una cosa que m’encanta. Però no sempre tinc auditori... o simplement
qui m’escolti. L’escriptura primer, i el blog després, m’han vingut a salvar...
Ja puc parlar interminablement de mi mateixa... i tenir qui s’ho llegeixi. (O
això espero, com a mínim). I, reconeixem-ho... parlar d’un mateix és el gran
esport.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada