Estic llegint
aquest llibre que és el best-seller de la temporada. Me l’ha deixat (o
encolomat) una companya de feina.
A mi en principi no
m’interessava pas gaire llegir-lo, però com que a la feina les altres dues
companyes l’han llegit – i els ha agradat tant, n’estan entusiasmades! - em
sento pressionada per a llegir-me’l jo també, més que res per quedar bé amb
elles.
No vull que em
mirin com una cosa estranya, que és el que passaria si els digues els llibres
que de debò llegeixo.
[Si quan passa això
haguessin sabut que en el futur arribaria a llegir llibres que no són
novel·les, i que m’agradaria, s’haurien pensat que era extraterrestre. I a més
no els hagués interessat gens ni mica.]
Es clar que aquesta
pregunta de què llegeixo realment no me l’ha pas feta mai, i potser tampoc hi
hagi el perill que me la facin mai. Elles en tenen prou de saber que llegeixo
el que elles llegeixen, que llegeixo el que llegeix tothom. En el meu cas això
no seria del tot veritat, però, ja dic, dubto que algú s’interessi pel tema i
m’ho pregunti.
* * *
A favor de la
lectura d’aquest llibre que en principi no m’atrau gaire, però, haig de dir
que, com a persona que escriu, potser m’anirà bé llegir-lo i saber de què va el
best-seller de la temporada. Fins i tot podria intentar analitzar el perquè del
seu èxit. Cosa que en realitat m’interessa més que el llibre en si. Per què
això té èxit, i altres coses no? Per què aquest llibre és la mena de material
que té èxit entre persones com les meves companyes de feina? Es la mena de
material que té èxit entre la gent que llegeix llibres, però que no saben gaire
de literatura. I dic això amb el màxim respecte per qualsevol que llegeixi. A
més, si es vol escriure un best-seller, que sembla que en general és el que
s’ambiciona, s’haurien de tenir en compte aquesta mena de lectors per sobre de qualsevol altra cosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada