Es que, si t’ho
pensessis gaire... no escriuries. I molt menys ho escamparies pel món, una cosa
així, el què escrius.
Només de pensar
que, per a ser llegit, a l’abast de tothom, hi ha una part de mi mateixa, una
part molt íntima de mi mateixa, m’agafen tots els mals.
Si fos una persona
raonable, em semblaria que m’he begut l’enteniment, per publicar una cosa així.
Quina vergonya!
L’única cosa que
m’ho fa suportable és que... hi ha tan poca gent que llegeix! (I tan poca gent
que em llegeix!)
Els textos hi son,
estan exposats a l’abast de tothom, però... els llegeix algú? Doncs no. O molt
poca gent. (Per cert, un saludu!)
Es que, pels meus
escrits, podria presumir d’haver inventat: la fórmula de la invisibilitat! En seriu.
Pel meu cap ple de
paranys, saber-me gairebé invisible és un gran bàlsam, més encara que poder
escriure, més encara que poder publicar i més encara que saber-me llegida. No
porto gens bé sentir-me a l’abast de la crítica i la burla pels meus escrits per part de gent que no són blocaires.
Més que res, escric
per trobar els camins dins del meu cap. I d’això ningú n’ha de fer res, encara
que ho esbombi i posi aquesta lectura a l’abast de tothom.
Ai! El meu lector
xinès a la Xina, que llegeix en català!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada