Estàs mirant
(mirant... pufff, vivint!) la teva teleserie preferida, i ve algú que et
reclama, i que t’interromp, i que et necessita en aquell precís moment, i que
et fa parar la tele...
...et domina una
ràbia interior, una recança per perdre’t allò com si algú t’hagués robat alguna
cosa molt valuosa de la teva vida, l’emoció que anaves a sentir, quelcom
meravellós...
... i et sents així
per una ficció... !
... perdre’t
aquella ficció et fa sentir com si t’estiguessin robant un tros de la teva
realitat, un tros de la teva vida de debò..., i un tros vibrant, a més...!
En comptes de ser
una simple espectadora d’una ficció, encara que es tracti d’una ficció molt ben
feta, no hauries d’estar vivint la teva vida?
És si algú
interromp la teva vida que has de sentir recança, no si algú interromp la teva
teleserie preferida...
* * *
Quan era més jove
jo també vivia en les meves teleseries (que tampoc eren taaan glamouroses com
són ara)...
... fins que vaig
adonar-me que ni el marro de la meva vida, ni les meves relacions amb els
altres, ni el meu vestuari, serien mai com els d’aquelles teleseries...
... i vaig plegar
de mirar teleseries. Això s’anomena “madurar”, em sembla. S’anomena començar a
acceptar la realitat sense intermediaris, sense evasions. Acceptar la vida com
a una vida de cada dia: sense glamours, sense passions, sense decorats
sumptuosos...
* * *
Per això llegir i escriure ajuda molt, “et conforma” molt. Però en certa
manera dedicar-se a la lectura i l’escriptura també és una manera
d’evadir-se... i en el fons no sé si millor o pitjor que les teleseries...
Potser no hagi madurat tant com em penso, al cap i a la fi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada