Sento la obligació
invisible de publicar el blog. Però ara mateix no tinc ganes de publicar segons
què, visc una mena d’autisme comunicatiu que m’afecta l’escriptura, no un
bloqueig però sí una vergonya: em sembla que tinc la llegua massa llarga, sóc
desvergonyida i que xerro massa… Em sento estranya d’adonar-me què fragments
dels meus pensaments més personals suren per la xarxa com cintes de microfilm
desmicrofilmades... Com si algú hagués espiat dins el meu cap i hagués explicat
coses que jo no hauria explicat mai... I al cap i a la fi m’adono què qui ha
escrit això sóc jo mateixa... Encara haig de trobar la manera de dialogar
pacientment amb aquesta persona que sóc jo mateixa sobre el què publico i el
què no... Perquè d’escriure sí què sembla que ho puc escriure tot... Potser si
provés d’escriure-ho i no publicar-ho... Podria?
Pel cas, què em
sembla que he trobat una solució salomònica pel tema de continuar publicant però
plegant d’explicar coses de mi mateixa que llavors em sap greu d’haver
explicat... (Coses de mi mateixa i coses del món en general...) A veure com va.
M’agradaria ser
molt més valenta per publicar moltes coses, però no ho sóc.
* * *
Consell número u per l’encapsulador de
posts: “No penjar a la xarxa opinions sobre temes socials controvertits.”
Ai.
2 comentaris:
jo no et coneixo, per tan, no t'hauria de preocupar massa el que publiques, ara bé, potser algú altre si que et coneix...
és el problema dels blogs, que mai pots saber qui ho llegeix...
Publica un comentari a l'entrada