Alguna vegada he parlat de la novel·la que
vaig intentar escriure ja fa anys, mentre pretesament estudiava, i que es va
quedar a mig fer.
Pretenia ser una novel·la rosa, o com a mínim,
romàntica, però em va quedar molt lúgubre i torturada, potser fins i tot
depriment. Em sembla que no m’haurien comprat el guió per omplir la
telenovel·la de les tardes, tot i que no paraven de passar barbaritats.
La idea d’escriure una novel·la rosa venia de
pensar-me que amb una novel·la de “gènere” seria més fàcil... El gènere rosa o
de fulletó m’atrau molt més que el gènere negre, per exemple, -i he llegit
molta més novel·la rosa que negra-; en la novel·la negra el fet que hi hagi
d’haver per força un crim complica les coses. Però a la meva novel·la rosa –ara
me n’adono- també hi havia crims, tot era molt passional.
En fi. Potser algun dia explicaré l’argument,
que és molt agafat pels pèls. No puc recordar el que vaig escriure sense sentir
una mica de vergonya, tot i que reconec que vaig aprendre molt mentre estava
absorta en la redacció, -vaig aprendre a organitzar les idees i a distribuir
les escenes-, però amb això no n’hi va haver prou per escriure una cosa bona.
Hauria d’haver après a crear personatges. D’una cosa estic segura: si mai em
decideixo a escriure una altra novel·la, no tindrà res a veure amb allò, amb
una invenció desaforada i increïble; des de llavors, la meva escriptura s’ha
tornat més propera al meu món, a allò que realment conec.
Espero de tot cor que el meu manuscrit s’hagi
perdut en la gola dels temps...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada