Quan era més jove que ara abominava de la “ficció”, tot i que n’era una gran consumidora, perquè a totes les pel·lícules i novel·les ho presentaven com si l’amor fos la solució de tot. L’amor era la solució, l’elixir de l’eterna joventut; enamorar-se, trobar algú, era el remei universal a tots els mals. Jo no hi estava gens d’acord.
Llavors em vaig enamorar. Va ser un amor no correspost, però, de cop, vaig estar-hi d’acord: enamorar-se era la solució a tots els mals. Les pel.lícules i les novel·les tenien raó. Vaig entendre les cançons com mai abans les havia entès.
Ara tinc el doble d’anys, i encara penso que l’amor és la solució a tots els mals. Però, al mateix temps, penso que en pot generar de molt més grossos, i que una fidelitat mal entesa pot amargar una vida. Suposo que no hi ha una solució universal a tots el mals, i que hem d’estar disposats a “anar fent” amb tots els mals a sobre... Només que, a mesura que es van fent anys, et tornes més tou, i un elixir de l’eterna joventut es va fent més necessari que mai: l’amor no té edat. Ara, de vegades, més que volguer rejuvenir-nos al preu que sigui, el més assenyat és saber acceptar l’edat que tenim i les càrregues que portem i acceptar que no hi haurà remei miraculós que ens n’alliberi. I també ser conscients que l’enamorament és una cosa diferent de l’amor... Enamorar-se és un estat d’imbecil·litat transitória, i està demostrat científicament que sí que cura tots els mals. L’amor, en canvi, que sembla hauria de venir després de l’enamorament però de vegades no ve, seria més un acompanyament per anar passant aquests mals. O sigui que sóc conscient que l’amor, tenir una relació, és la mena de cosa que pot fer que la vida valgui la pena... però també sóc conscient que, passada la màgia inicial, compartir la vida amb algú et pot amargar la vida fins a límits insospitats. O sigui que l’amor és la solució, però fins a cert punt. També s’ha de tenir una mica de sort a l’hora de fer l’elecció, i ser conscient de com ets en realitat i si serveixes per a compartir. L’amor és la solució, sí, però jo sempre m’he estimat més solucionar-me els problemes jo sola... com a mínim de moment.
Llavors em vaig enamorar. Va ser un amor no correspost, però, de cop, vaig estar-hi d’acord: enamorar-se era la solució a tots els mals. Les pel.lícules i les novel·les tenien raó. Vaig entendre les cançons com mai abans les havia entès.
Ara tinc el doble d’anys, i encara penso que l’amor és la solució a tots els mals. Però, al mateix temps, penso que en pot generar de molt més grossos, i que una fidelitat mal entesa pot amargar una vida. Suposo que no hi ha una solució universal a tots el mals, i que hem d’estar disposats a “anar fent” amb tots els mals a sobre... Només que, a mesura que es van fent anys, et tornes més tou, i un elixir de l’eterna joventut es va fent més necessari que mai: l’amor no té edat. Ara, de vegades, més que volguer rejuvenir-nos al preu que sigui, el més assenyat és saber acceptar l’edat que tenim i les càrregues que portem i acceptar que no hi haurà remei miraculós que ens n’alliberi. I també ser conscients que l’enamorament és una cosa diferent de l’amor... Enamorar-se és un estat d’imbecil·litat transitória, i està demostrat científicament que sí que cura tots els mals. L’amor, en canvi, que sembla hauria de venir després de l’enamorament però de vegades no ve, seria més un acompanyament per anar passant aquests mals. O sigui que sóc conscient que l’amor, tenir una relació, és la mena de cosa que pot fer que la vida valgui la pena... però també sóc conscient que, passada la màgia inicial, compartir la vida amb algú et pot amargar la vida fins a límits insospitats. O sigui que l’amor és la solució, però fins a cert punt. També s’ha de tenir una mica de sort a l’hora de fer l’elecció, i ser conscient de com ets en realitat i si serveixes per a compartir. L’amor és la solució, sí, però jo sempre m’he estimat més solucionar-me els problemes jo sola... com a mínim de moment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada