A dalt i a baix

Quan encara no tenia l’ordinador nou ni una bona connexió a internet, havia d’anar per força de demanar “caritat” tecnològica a una sala que tenia habilitada l’ajuntament del meu poble pels pobres on hi havia tot d’ordinadors connectats. Allò eren unes intal·lacions de l’ajuntament on hi havia també altres departaments, entre ells un despatx de la secció d’esports. En aquell despatx de porta transparent hi havia vist alguna vegada un company meu de classe de l’institut, tot trajat i encorbatat i amb un flamant maletí. Aquest company s’asséia al meu costat a l’hora dels exàmens per copiar de mi i sempre havia estat molt esportista.

Sabèu la impressió que em feia veure’l en aquell despatx transparent, amb secretaria, trajat i encorbatat fins a les orelles, fent trucades, rebent gent i emborratxar-se de poder esportiu? Un tio que havia copiat de mi! I jo no tenia feina ni ordinador i anava allà demanar caritat tecnològica!

Com que anava tant mudat un dia vaig estar a punt de cridar-li “tio bueno”, “morenazo”... en honor als vells temps de l’institut, però vaig pensar... aquest t’apujarà els impostos! O sigui que no vaig dir res. No em vaig atrevir ni a saludar-lo.

Que com ha acabat la cosa? Ah, la crisi. L’ajuntament ha escurçat el pressupost. La crisi a l’ajuntament m’ha afectat a mi, per exemple, en que cada mes rebia una carta de la biblioteca amb punts de llibre, calendaris o catàlegs dels llibres nous. Ara això s’ha acabat. A ell, la crisi l’ha afectat en que l’ajuntament ha suprimit el seu departament d’esports, el seu despatx transparent, la seva secretaria, les trucades, el flamant maletí... (suposo que els trajes i les corbates se’ls deu haver quedat). Ara deu ser a casa seu veient competicions esportives per la tele. Suposo que acostumat a l’endoll i a la competitiva empresa pública no li representarà cap problema trobar feina a l’empresa privada... Quines voltes que dóna la vida, eh?