La falsedat dels “valors”...

Sabeu què em diuen les meves fonts? Que estimar no és no esperar res a canvi o esperar que t’estimin a canvi del teu amor, estimar de debò és deixar-te fotre. Es a dir, que si tu veus que l’altra persona pensa una cosa, en diu una altra i en fa una tercera de diferent, tu demostres que l’estimes de debò no traient a relluir les incoherències i fent veure que t’ho empasses tot i fent veure que et creus tot el que vol que creguis. O millor encara: tenint el detall de creure-t’ho de debò. Només deixant-te enganyar per algú demostres que estimes de debò a aquella persona. Si estimar de debò és això, no m’estranya que jo no tingui gaires amics... m’acostumo a apartar de la gent que veig que no em diuen les coses tal i com són. Però el problema principal amb aquesta gent no és que vulguin enganyar-te conscientment, el problema és la veritat que s’expliquen a si mateixos. Generalment no s’adonen de l’enorme distancia que hi ha entre el que prediquen (sobretot els que prediquen “valors”) i el que realment fan. I, si tens cor, com els pots trencar la il·lusió?