Cap de setmana d’orgies

Ironies del destí. Dissabte, orgia del nacionalisme català. Diumenge, orgia del nacionalisme espanyol. (Estic segura que els que tiren pedres i destrossaran mobiliari urbà en un cas i en l’altre seran els mateixos.) Ens tenen idiotitzats. Això, aquestes exaltacions patriòtiques, siguin del país que siguin, si que em semblen el summúm de la “imbecil·litat col·lectiva”. Però és un tipus d’imbecil·litat, la del patriotisme, que és igual arreu del món, es dóna a tots els països. El patriotisme és el gèrmen, o si més no l’excusa, per a totes les guerres. Però que es doni a tot arreu ja ens hauria de fer plantejar alguna cosa, m’hauria de fer plantejar alguna cosa a mi. Potser no és només qüestió d’imbecil·litat, al cap i a la fi. El sentiment de pertinença a la pròpia tribu és un tret humà molt primitiu, ja el tenien els neandherthals; hi ha qui diu que hem evolucionat. I mentre ens tenen entretinguts amb sentiments primitius, el vertader joc del poder continua el seu camí en silenci. I quan dic “vertader joc del poder” no vull dir la política. Estic segura que molts d’aquests “patriotes” que es lluiran aquest cap de setmana, en un bàndol o l’altre, són capaços de dir que la seva cançó preferida és Imagine de John Lennon. Mentre tant de patriotisme no ens obligui a pensar, no cal patir per res.