Llaços imaginaris

Inventar aquí

2012-02-08T08:03:00.005+01:00

Entenc que el concepte “asseure’s a inventar” de l’altre post pugui quedar un pèl confús...

On he dit “inventar” hauria d’haver dit “crear el text”, però per mi crear comprèn tot el procés, des que s’aboca el magma a quan es passa en net. Dic inventar a la part del procés de crear que genera les lletres, que genera quelcom que no existia com a objecte verbal, encara que aquest objecte verbal es basi en una realitat no inventada.

M’assento a inventar encara que el que explico, “la matèria primera”, no sigui inventada.

La meva vida

els meus llibres

les meves reflexions i observacions

existeixen, i podria explicar bàsicament el mateix de viva veu si algú m’escoltés...

Però el text que explica tot això, amb la seva estructura, metàfores, i so, no existeix, i has de saber conjuminar les paraules amb una certa gràcia per donar-li forma, has d’inventar la manera d’explicar-ho bé. És això el que invento, la manera més eficaç d’explicar-ho.

Invento una lletra per donar forma al que tinc dins el cap, les meves veritats (que tampoc pretenc que siguin veritats absolutes, però sí meves).

M’assec a inventar maneres d’explicar coses no inventades, i no tinc un horari regular per “parir” un text.

La matèria primera del que explico no és inventada, encara que segons com costa molt de sortir i està amanida, transformada i adornada per dotar-la de sentit com a text. (També s’ha de tenir en compte que, tenint una malaltia mental, “la realitat” per mi sempre ha estat una cosa mooolt complexa.) És allò que s’anomena “la impostura literària”, mentir bé la veritat. (Jo també intento entendre-ho...)

La “matèria prima” (verdadera) també és “matèria en brut”, i li cal ser elaborada; d’això jo en dic “inventar”. (El text que ho explica s’ha d’inventar, encara que el que dic no m’ho inventi.) La combinació de paraules amb que ho explico no existeix, li hi haig de donar forma. M’assento a inventar les paraules, estructura, recursos literaris i so amb què ho explicaré. M’assento a inventar la manera d’explicar-ho.

Asseguda

2012-02-06T06:52:00.001+01:00

M’assec a inventar les paraules amb què ho explico, no el contingut del que explico.

Atrapada al paradís

2012-02-04T07:41:00.001+01:00

Hi ha dies en què escric tres posts. Altres dies no n’escric cap. Per un respecte als lectors, al blog només em deixo publicar un post al dia, o menys; aquest ritme de publicació fa d’embut, i van sortint els posts produïts desordenadament gota a gota, pessic a pessic, cosa que permet que sembli que hi ha una constància en la creació. Però això no és pas així, la constància només és en el ritme de publicació; la creació artística (el rapte de la inspiració) és un fenomen bastant més anàrquic, desordenat i que funciona més aviat a batzegades, que no té horaris ni rutines, i que s’ha de saber copsar al vol quan es produeix, que no sempre és “quan va bé” publicar.

Si l’escriptura no té horaris, com a mínim que en tingui el blog. Publicar cada dia més o menys a la mateixa hora em proporciona una certa sensació d’ordre en l’escriptura que no tinc en els horaris d’escriptori, on sempre m’assec a una hora diferent i impulsada per un estímul diferent. Encara que, si escriure m’agrada tant és perquè, en el fons, escriure és ordenar, i jo sóc compulsivament ordenada. Ordenar també es intentar controlar, i el rapte artístic és una cosa que no es deixa encaixonar dins el rellotge tan fàcilment. Si m’assegués a inventar sempre a la mateixa hora, com m’assento a menjar, probablement no em sortiria res. Mai m’assento expressament a inventar, tot i que sí que tinc uns horaris per passar en net. Mai m’assec expressament a inventar, però hi ha dies en que al cap del dia he generat tres post nous que no sé mai quan podré publicar. Altres dies n’adono que no n’he generat cap, i tampoc sento cap sensació de mancança per això, encara que, si un dia no en publico cap, estic de mal humor tot el dia.

Escriure m’ha enganxat des de sempre, però publicar... això és droga dura! Per això intento mantenir un ordre en les publicacions i intento mantenir el necessitar fer-ho només un cop al dia, per respecte als lectors (perquè em puguin seguir a pleret i sense estressar-se), però també per mantenir una coherència mental i perquè la cosa no se’m desbordi com em va passar al començament de fer el blog, en què vaig arribar a publicar noranta set posts en un sol mes, i tenia intenció d’arribar als cent. Però aviat em vaig adonar que fer un blog no era pas això, que fer un blog no era competir a veure qui fa més posts, i que un blog no és només la quantitat de posts publicats; des de llavors intento mantenir una moderació; però m’ho haig d’imposar com a “política editorial”, i molts dies m’ho saltaria a la torera...

Si es publica per ser llegit, encara que no sigui per gaire gent, no es pot jugar a esgotar la paciència el personal publicant trenta posts al dia... A part que no crec que fos bo per mi, tampoc, tal i com em rebota la inseguretat, necessitar publicar gaires posts al dia... Amb un n’hi ha ben bé prou... L’activitat excessiva en una xarxa social mal portada et pot dur a al colapse (les xarxes socials són addictives), i em conec... Con deien els antics, equilibri. A més, procuro no oblidar que la meva activitat principal és escriure, no publicar el blog, i que em dec a l’escriptura, no al blog... (encara que sembli que el que no pugui deixar sigui el blog...).

Mitjana

2012-02-01T10:22:00.003+01:00

Normalment genero una mitjana de gairebé tres posts al dia; només me’n deixo publicar o un o cap.

L’estructura del blog

2012-01-30T09:02:00.003+01:00

La condició humana. Hannah Arendt. (p215): “Per jutjar una obra d’art hem de conèixer la imatge mental de l’obra acabada que tenia l’artista abans de realitzar-la.”

Jo em pregunto... com és compatible això amb improvisar? És pot improvisar una obra d’art?

(El jazz és art i s’improvisa... però per improvisar un solo i que tingui sentit l’artista ha d'haver estudiat molt la música i l’instrument, abans...)

Jo no tinc cap “imatge mental” del que ha de ser el blog, no és com si fos una novel·la, no segueix cap estructura...

... i si el que faig al blog no és art?

El blog és un “treball en procés”, es va escrivint i canvia a mesura que es va fent... l’estructura és va improvisant a mesura que s’escriu... no segueix cap model preexistent...

L’únic model que hi pot haver és que cada post segueix l’estructura d’un text ben escrit, això sí.

“L’estructura de l’ésser com a text” (allò que tan bé coneixen els estudiants anglosaxons...), és present a cada post individual, que es pot llegir separadament i té sentit.

Però, el conjunt de tots els posts, que no segueix cap estructura conscient, i que té sentit com a desfogament personal, té sentit com a obra d’art?

Tipus de posts

2012-01-29T10:24:00.004+01:00

Diu que per escriure un post t’has d’haver adonat d’alguna cosa.

Jo m’he adonat d’una cosa.

M’he adonat que els meus posts, els més o menys 2500 posts que he escrit des que vaig començar a fer el blog, es poden dividir en tres grans grups, que representen tres vies d’escriptura.

La primera via són els posts que parlen de llibres i literatura. Així és com vaig començar i aquests posts son majoritaris al Blog d’una lectora, en cadascuna de les dues etapes que va tenir, la lectora soltera i la formiga lectora.

Llavors hi ha els posts que parlen del món en abstracte, els pensaments sobre el món, les reflexions i paradoxes que em genera la “realitat”, però sense entrar en històries personals, encara que la visió que reflecteix aquest posts és molt personal. En aquest grup hi ha tots els pots que em genera escoltar la ràdio i també totes les reflexions sobre l’escriptura i els blogs. Aquesta mena de posts van començar principalment a Una noia del segle passat, són majoritaris a Pessoa i la pluja, i també continuen als Llaços imaginaris.

La tercera via són els posts en que explico anècdotes de la meva vida, algunes conflictives, tal i com les arestes de la realitat han modelat la meva visió de les coses, i en aquesta via hi estan inclosos els posts en què parlo de la meva malaltia, però també hi ha post amb batalletes que no hi tenen res a veure. Aquesta via és la de les història personals. Aquests posts van començar a El vol de la reina de la ruda, a les dues etapes que va tenir, van continuar tímidament a Pessoa i la pluja i continuen amb força als Llaços imaginaris.

Aquest són les tres menes o tres vies de posts que he tingut i que tinc actualment.

No sé a quina conclusió haig d’arribar.

Cultura general

2012-01-28T09:31:00.003+01:00

Al meu temps hi havia un concepte que anomenàvem “cultura general”. Els professors ens deien: això no us servirà per res, però és “cultura general”. Evidentment, ja en aquella època hi havia qui passava completament dels ensenyaments que només servien per “cultura general”, però qui volia s’hi podia fixar. Ara observo amb preocupació que el concepte “cultura general” fa temps que ha desaparegut dels mitjans de comunicació.

El plaer tàctil dels llibres

2012-01-27T08:20:00.001+01:00

Una de les coses que m’agrada més fer amb els meus llibres, a part de percançar-los, comprar-los i llegir-los, és canviar-los de lloc, transportar-los i ordenar-los; en definitiva, pensar com els distribuiré i calibrar si els puc situar de maneres més pràctiques de com els tinc ara.

M’agrada tenir-los entre els mans mentre els canvio de lloc...

La força de la vida virtual

2012-01-26T09:47:00.003+01:00

A internet, emparats per l’anonimat i el desinhibició de la vida virtual, les persones fan i diuen moltes coses que la vida real no dirien ni farien, ni se’ls acudiria.

Per això la xarxa és el salvatge oest.

Després

2012-01-25T09:01:00.006+01:00

Vosaltres sabeu que hi ha molta gent que se sent culpable després d’haver practicat sexe. Això és perquè, després de l’orgasme, després de la descàrrega eròtica, la ment es relaxa i afloren a la consciència els sentiments no resolts. Només caldria resoldre aquest sentiments que ens fan sentir malament per no sentir-se culpable després del sexe. Com que la majoria de gent no s’ha immergit prou en si mateixa (alguns ni es reconeixen a si mateixos que se senten culpables), no saben que el que els fa sentir culpables és l’afloració dels sentiments no resolts per la relaxació de la ment i no el sexe en sí. Es pensen que és l’orgasme el que els fa sentir culpables i associen l’haver practicat sexe amb l’haver fet una cosa mal feta.

A això hi contribueix molt els substrat catòlic i la mentalitat de moral juedo-cristiana, molt atent al “pecat del carn”, que hi ha en l’educació de la nostra societat, com a mínim de les generacions més grans. L’església s’ha aprofitat durant molts anys d’aquest sentiment de culpa que aflora després de la descàrrega amb els sentiments no resolts per manipular les consciències. Avui encara no tothom es pot permetre anar la psicoanalista per curar els sentiments no resolts explicant-los.

La descarrega eròtica s’assembla molt a la descarrega d’afluixament de la tensió que passa després d’haver escrit, després d’haver plasmat una idea que romania inarticulada al fons del crani com un grafitti en una paret mig ruïnosa i haver-lo traduït a paraules que tothom podrà llegir. El sospir de satisfacció després d’haver tingut un orgasme i el sospir de satisfacció després d’haver-se desfogat escrivint poden ser el mateix.

Per això, després de la descarrega emocional de l’expressió d’allò que volíem dir i que hem aconseguit escriure, hi sol haver un rebot.

El cap es relaxa, afloren els sentiments no resolts, i amb ells el sentiment de culpa. Per això moltes vegades em sento culpable després d’haver escrit i em plantejo destruir el que he escrit, no ja els posts, sinó dels meus escrits en general. Em sento satisfeta d’haver escrit però culpable per allò que he escrit. He fet bé? Hi tinc dret? No farà riure? No me’l criticarà excessivament ningú? Algú es pot sentir ofès? He fet mal a algú amb el que he escrit? He parlat malament d’algú? Està prou bé? Faig bé d’escriure? Hi tinc dret?

Suportar aquest rebot desagradable i la inseguretat que ve després d’haver escrit (en alguns textos més que en d’altres) és gairebé més difícil que escriure en sí, i moltes vegades sento com si fes una cosa mal feta per haver escrit, com si exposes les meves vísceres (i no em refereixo només al blog). Això em fa sentir malament, i el rebot dura una estona.

La repetició diària del rebot és el que fa difícil l’escriptura. El que fa l’escriptura fins i tot dura és el rebot, més que el procés d’aprenentatge de l’escriptura en sí. Te n’has de morir de ganes de dir una cosa perquè passar repetidament per aquest rebot d’inseguretat contra tu mateixa et valgui la pena.

L’haver escrit et fa sentir malament i insegura durant una estoneta, però si no escrivissis... potser fins i tot seria pitjor, llavors potser et sentiries a punt de rebentar durant tot el dia.

El mateix que passa amb el sexe, i tot i que els sentiments no resolts que genera el sexe puguin ser diferents dels sentiments no resolts que genera l’escriptura.

Manera d’escriure

2012-01-24T08:58:00.001+01:00

Ja sé que no sóc bona escriptora com els escriptors publicats en llibre, que si volgués que em publiquessin hauria d’escriure diferent, però el que escric és el que m’agrada escriure, i, a més, no puc escriure d’altra manera.

El remei de l’escriptura

2012-01-23T07:53:00.003+01:00

Aquella persona sabia una cosa que jo llavors encara no sabia: que les persones que estem soles som extremadament vulnerables...

Queda l’escriptura.

Terra de fascinerosos

2012-01-21T09:02:00.002+01:00

Internet és la llibertat?

A mi m’havien dit que internet era el salvatge oest, un lloc sense llei encara per civilitzar...

Això és la llibertat?

(Només ho pregunto...)

El camí de la cultura

2012-01-20T07:08:00.004+01:00

Vaig llegir una vegada per internet que a l’estat espanyol, escrivint en castellà, no hi havia bons assagistes dignes d’aquest nom... (evidentment això ho deia un català...).

Fa poc que he plegat de llegir novel·les per començar a llegir només poesia i assaig, o sigui que no sóc cap experta en el tema dels bons assagistes, encara que sé quan una assaig és bo i quan un autor de llibres de no-ficció val la pena.

Avui m’agradaria trencar una llança a favor dels llibres de Ramón Andrés, que crec que és un assagista de categoria en el sentit intel·lectualment rigorós de la paraula. No he llegit tots els seus llibres, -de fet, només n’he llegit un, si heu seguit el blog ja sabeu quin-, però tinc ganes de llegir-ne més. De moment, compta amb tota la meva enveja sana i admiració.

És un home que sap, i s’entén que en un país com el nostre una escriptura així passi completament desapercebuda, perquè som tots una colla d’ignorants obsessionats pel futbol. I jo sóc la primera a qui li agrada que el barça guanyi, però el món no s’acaba en això.

En un país on es confon la transcendència amb l’avorriment i el sentit de l’humor amb la frivolitat, i on l’art es considera una activitat inabastable per una digna “persona normal”, amb la prosa de Ramón Andrés he descobert un petit recés, l’ombra d’una olivera en aquest camí tan àrid de la incultura que ens volen imposar.

Accidentalitat comercial

2012-01-19T08:30:00.002+01:00

Ja fa unes quantes setmanes vaig anar a un sabateria de la capital de província per intentar trobar unes sabates molt concretes.

La propietària –no era una dependenta, era la propietària-, em va dir que aquelles sabates concretes havien plegat de tenir-les, però que li’n quedaven quatre parells d’aquell tipus, cap dels quals era el meu número. Però n’hi havia un parell, casualment, que era de dos números, el meu (que jo li havia dit a crits entrant a la sabateria, quan ella era dintre), i el que posava la sabata, un número més. Les xifres del meu número havien estat gravades amb un coltell a la sola tova de la sabata, a totes dues sabates, o sigui que unes sabates que no eren el meu número s’havien convertit en unes sabates de dos números, el que posava la sabata i el gravat amb el coltell. Que si em volia quedar aquelles sabates que no eren el meu número però que ara tenien dos números, que la diferencia era de mig centímetre... (!)

Vaig dir que no m’interessaven aquelles sabates, que no eren el meu número, i vaig sortir de la sabateria. Encara vaig tenir temps de veure la mala mirada que em va dirigia aquella dona i llegint els seus llavis vaig poder veure que se li escapava un “truja” fluixet però ple de mala llet; jo pràcticament ja era fora de la sabateria, i si no m’hagués girat no ho hauria vist. Aquell truja era el mocador blanc sacsejat al vent amb el que la sabatera s’acomiadava de col·locar el romanent de l’estoc d’aquell tipus concret de sabates.

O sigui que intenta fotre’m gravant unes sabates amb un coltell, i per postres la truja sóc jo per no picar!

Sentir la confiança

2012-01-18T08:29:00.004+01:00

Fins i tot en Guardiola va necessitar en els seus inicis a algú que confiés en ell...

Tal com va explicar, els seus ajudants van confiar en ell com a entrenador quan ell no era ningú, com els mariners d’un vaixell confien en la vela que els durà a bon port.

Tots necessitem algú que confiï en nosaltres, encara que no haguem d’arribar tan lluny com en Guardiola, i encara que no haguem de passar mai de ser ningú.

Algú em deu un cafè

2012-01-17T08:35:00.002+01:00

Tots sabem que el creador del llibre de cares és un noi que no tenia ni trenta anys quan el va crear, molt espavilat, i que sabia informàtica. Tots sabem que s’ha fet multimilionari amb el llibre de cares. On vertaderament el llibre de cares guanya els diners no és en la publicitat, sinó traficant amb les dades que els seus usuaris hi ha introduït lliurement. El vertader negoci del llibre de cares, així com de tots aquests altres llocs d’internet que són gratis, el que ha fet ric a aquest jovenet, no és la publicitat, sinó l’espionatge industrial: paguem els llocs d’internet que són gratuïts donat les nostres dades.

Trobo que tots ens en haurien d’anar a una habitació fosca i fer-nos la pregunta: “quant ha guanyat el noi del llibre de cares amb mi?”, “en quant he contribuït jo amb el meu compte al llibre de cares a la seva multimilionària fortuna?”, “amb quan hi contribueixo cada dia?”. Hauríem de fer-nos la mateixa pregunta amb tots els llocs d’internet que són gratis.

Si ens fem aquestes preguntes pel llibre de cares potser arribarem a la conclusió que aquest jovenet espavilat ens deu alguna cosa més que un cafè...

Xurreria Llaços Imaginaris

2012-01-16T08:34:00.003+01:00

Això no és una fàbrica de fer xurros. Hi ha posts que costen de sortir... (i n’hi ha que surten però costen de publicar...)

Bloqueig canònic

2012-01-15T07:24:00.004+01:00

L’altre dia per la ràdio: un escriptor que diu que l’haver estudiat filologia li va donar unes eines que, a l’hora d’escriure, “li han fet més mal que bé” (!); que saber “el que estava ben escrit” (conèixer els textos canònics), gairebé el bloqueja i no li permet desinhibir-se prou per començar a escriure...

Saber el que vull escriure

2012-01-14T08:01:00.006+01:00

Però la pregunta és: en sé prou per decidir si un text escrit per una altra persona és o no és bo? Ho sé argumentar? Tinc un títol que acrediti que sóc capaç de saber-ho? Seguint aquest raonament, no estaria ni capacitada per saber si els meus textos són o no són bons... però, en canvi, tinc una idea molt clara del que NO VULL que siguin els meus textos. Amb això n’hi hauria d’haver prou, de moment.

Idees molt personals

2012-01-13T08:19:00.003+01:00

Jo intento que el que escric sigui bona literatura segons la meva idea del que és la bona literatura (bona escriptura, res no gaire pompós), però sóc conscient que la meva idea del que és la bona literatura i del que és bo en literatura no és la mateixa idea que en té la majoria de gent, i que al mercat literari s’escriuen i es venen obres que tenen molt prestigi i que guanyen premis literaris que no tenen res a veure amb el que jo escric i que també pretenen ser bona literatura, que pretenen ser “la bona literatura”, de fet.

Al final, fora de l’àmbit acadèmic i del que són els clàssics, el que és bona literatura actual o contemporània, tan en català com en castellà, acaba sent un concepte subjectiu i molt personal. Un concepte subjectiu i personal que m’agradaria tenir l’oportunitat d’explicar més a fons, perquè estic segura que hi ha qui se’n fa una idea equivocada, i que es pensa que m’han pujat els fums. El temps dirà.

El món i la imatge del món

2012-01-11T07:46:00.004+01:00

“Vivim en un món d’aparences i de culte a la imatge i a les consignes; no vivim en un món de saber el perquè de les coses i de saber que els altres poden ser diferents i opinar diferent i tenir també raó. Potser vegem el món com una pantalla, però el món no és una pantalla.”

(frase sentida per la ràdio)

exemple:

aquesta pesta de periodistes blaugranes parlant de què han votat els capitans, entrenadors i periodistes dels països remots en aquesta elecció del jugador pilota d’or: quan algú no ha votat al seu, simplement, no es mereix votar, no hi entén, viu en un país de segona fila... (grans riallades). (només els va faltar dir que en aquest països “no tenen tele”, “juguen amb pilotes quadrades” i “juguen partits de futbol amb marcadors de 0-12”, que no ho van arribar dir però ho podien haver dit pel context). per favor. una cosa és que un jugador sigui el millor i tingui més vots que els altres, i l’altre molt diferent és que tothom haig de votar el mateix en una mena de “pensament únic”, i si no ho fa així ja mereix ser menystingut. quin xovinisme futbolístic! quina exhibició de prepotència barcelonista i de poc respecte a la gent dels països petits!

Secrets per un blog optimista

2012-01-09T08:03:00.004+01:00

Quan escrivia el Pessoa i la pluja se’m va dir amb raó que “em planyia”. El blog no era optimista. Ara tinc un blog gairebé sempre optimista. Com ho he aconseguit?

Cada vegada que se m’acudeix un post, l’escric, i al cap d’un temps el rellegeixo... si és optimista, el publico; si és pessimista, l’esparreco per cremar-lo o bé el guardo ben guardat. Aquest és el secret de tenir un blog optimista: esparracar els posts pessimistes. (Tot i que alguna vegada se me n’escapa algun.)

O sigui que l’optimisme, sense ser falç, només és una cara de la moneda... però una mateixa moneda té dues cares, jo sóc força inestable, passo d’una manera de veure les coses a l’altra amb molta facilitat, i quan estic atrapada per la visió pessimista, encara que no la publiqui, m’ho passo realment molt malament... Però sóc incapaç de publicar segons quins post amb una visió tan negativa de les coses, una barrera invisible m’ho impedeix.

Malgrat que, per les manipulacions i pressions mentals a les que se m’ha sotmés sempre i el cansament que arrossego que es fa sentir cada vegada amb més força, -tot i que els metges em diuen que no tinc res físic-, tot sovint tinc ganes de suïcidar-me, procuro no dir-ho mai al blog, això... Però explicar aquestes ganes periòdiques de suïcidar-me seria l’obra de tota una vida, una cosa que aniria més enllà de quatre posts irònics. I s’entendria, ja no crec que s’entendria. Em llevo cada matí cansada però plena d’energia interior per fer el post del dia i al vespre me’n vaig a dormir cansadíssima (després de no haver fet gairebé res) i plena de ganes de dormir per sempre. Físicament em trobo bastant malament i mentalment em fan trobar bastant malament.

Però no vull que el meu blog sembli la comèdia de falset, o sigui que només publico els posts optimistes. Em sembla que és el més enraonat, i a més, hi ha visions pessimistes de les ningú n’ha de fer res.

Prioritats

2012-01-08T07:25:00.004+01:00

L’important no és si els lectors em creuen o no em creuen; l’important és si em llegeixen; si creuen en el que escric, no si es creuen el que escric. Perquè això passi la primera que s’ha de creure el que escriu i que ha de creure en el que escriu sóc jo.

Puntualització puntualitzable

2012-01-07T07:42:00.006+01:00

Ahir vaig dir que hi va haver una època de la meva vida en que no em sentia digna de ser estimada per un home perquè estava grassa.

Sento que tinc lectors masculins a qui hauria d’explicar bé aquest concepte.

Quan dic que no em sentia digna de ser estimada vull dir exactament això, estimada, no “coberta” (com un mascle cobreix una femella); malgrat estar grassa, sempre he sabut que era tan bona com qualsevol altra femella perquè un home es desfogui amb mi i em deixi, els homes no deixen res per verd a l’hora de “tapar forat”, ni tan sols a les grasses.

Quan dic que no em sentia digna de ser estimada perquè estava grassa em refereixo a sentir-me digna que un home m’escoltés, em respectés i volgués anar a llocs amb mi; no vull dir que no em senti digna de ser “coberta”. Perquè un home “tapi forat” i passi a una altra cosa qualsevol femella serveix, fins i tot una grassa.

* * *

Al llarg de la meva vida, malgrat estar grassoneta, he trobat molts voluntaris per intentar “cobrir-me”; molt pocs per escoltar-me i compartir el meu món. Encara que que un home m’escolti no vol dir que m’acabi ficant al llit amb ell, el que tinc clar és que no em vull ficar al llit amb un home que no hagi dedicat molt temps a escoltar-me, amb un interès real en el que dic, i no només amb un interès posat en “cobrir-me” i en “tapar forat”.

(Ostres, sento una altra dona, algú amb experiència, que diu: “doncs et quedaràs sola, nena...”)

Serà possible?

La fantasia del cos perfecte

2012-01-06T09:54:00.004+01:00

Tothom està d’acord que el surt a les propagandes de la tele és ficció, que és irreal, que està estilitzat. Però, un dia rera l’altre bombardejats amb la mateixa ficció, aquesta fantasia del cos perfecte, ens l’arribem a creure. Sense adonar-nos-en. Cala en nosaltres i modela la nostra autoestima de manera subtil.

Quan tenia vint, vint-i-cinc anys, era, objectivament, molt més jove, prima i maca del que sóc ara, però sentia que el meu cos era imperfecte, que hi havia alguna cosa en el meu físic que no era com havia de ser. Em mirava al mirall, m’adonava que el meu cos no era com el de les noies de la tele, i em sentia trista i frustrada. Em pensava que no era digna de ser estimada per un noi perquè estava grassa... i pesava vint quilos menys que ara...

L’any 2006, -coincideix amb el primer any de fer el blog, començat el desembre de 2005-, vaig plegar de mira la tele. Així de definitivament i per sempre. Des de llavors a la tele només hi he mirat el Tour de França, i encara no cada any. Només són tres setmanes al mes de juliol, i les darreres vegades han estat sense talls publicitaris.

No vaig plegar de mirar la tele de cop. Simplement, només mirava el que m’interessava i em vaig adonar que la mirava cada cop menys fins que un dia vaig veure, el 2006, que ja no la mirava gairebé mai. I llavors sí que vaig decidir de fer-ho expressament de no mirar-la. Havia arribat a un punt en que a la tele no hi feien res que m’interessés.

Quan vaig plegar de mirar la tele em vaig llençar a la ràdio (sempre he escoltat molt la ràdio) i a l’internet. Més o menys l’any 2008, per una anècdota grotesca que em va passar, vaig decidir que faria zapping cada cop que fessin anuncis a la ràdio, o sigui que quan a la ràdio fan publicitat, no sempre, però normalment, procuro canviar d’emissora.

No va ser de cop. Des de l’any 2006, potser van passar tres anys. Tres anys abans de què, us preguntareu...

Potser van passar tres anys abans no vaig notar els efectes de no mirar la tele i de no escoltar els anuncis de la ràdio. Vaig trigar tot aquest temps d’abstinència a “desintoxicar-me”...

I quins són aquests efectes, us preguntareu...

Doncs que des que no miro la tele ja no penso que el meu cos sigui imperfecte i que no és com hauria de ser. Des que no miro la tele, tot i que objectivament sóc més vella, grassa i lletja (i més calba i més japeruda) del que era quan tenia vint, vint-i-cinc anys... em sento molt més maca, molt més reconciliada amb el meu cos, que ja no penso que sigui imperfecte...

(També coincideix que quan tenia vint, vint-i-cinc anys van ser els anys en que vaig estar malalta, es clar. M’ha costat un temps gaudir d’una certa pau interior. Però hi ha moltes noies que no estan malaltes i que són maques que no es veuen bé per culpa de les fantasies de la tele.)

He passat de comparar-me amb les noies irreals que es veuen a la tele a comparar-me només amb les persones que em trobo pel carrer. L’ideal de les noies de la tele és inassolible per mi; comparada amb les noies que em trobo anat pel món, sóc una més, no sóc imperfecte ni el meu cos no és com no hauria de ser... No us heu fixat mai que les persones que passejen pel carrer, les persones reals, sense deixar de ser atractives, no són en quan a bellesa com les que es veuen a la tele? El món real no és el món que es veu a la tele... La bellesa de la tele és falsa...

O sigui que aproximadament tres anys després de deixar de mirar la tele es va acabar l’estar trista perquè el meu cos era imperfecte i no era com hauria de ser. Ara m’accepto a mi mateixa. Sé que no sóc una sílfide, en sóc conscient, però no em sento malament ni estic trista o frustrada ni em sento culpable per no ser-ho. No sento que haig de “purgar” els meus quilos de més fent règims absurds. M’he acceptat a mi mateixa, finalment, malgrat que ara objectivament estic pitjor que abans en quan a bellesa (els anys no perdonen), ara em sento i em veig molt més bé.

Vosaltres creieu que ha sigut en fer-me gran? He madurat, per fi? O ha estat el plegar de mirar la tele i d’escoltar els anuncis de la ràdio? (Que semblen inofensius, però que són insistents en la fantasia del cos perfecte com una gota malaya...) . Sóc més vella, grassa i lletja que fa deu, quinze anys, però ara no penso que el meu cos sigui imperfecte (com si que ho pensava i ho patia llavors). Me n’adono ara: amb lo jove i maca que he esta sempre, quin desaprofitament sentir-se lletja, quants anys que he perdut!

Sentir-se així de bé amb una mateixa amb uns quilos de més no té preu i és gairebé un sacrilegi al “pensament únic” imperant als mitjans. Sacrilegi! No em sento culpable per estar grassa! Sacrilegi!

No canviaria aquesta sensació meravellosa d’estar bé amb mi mateixa i el meu cos per res del món.

Discurset

2012-01-05T07:27:00.005+01:00

Benvolguts amics, amigues; estimats lectors, lectores:

Havia promès dos “textos més llargs que un post” per aquestes festes. Haig de dir que ja vaig publicar un d’aquest textos, un que em va ser donat de manera inesperada, però ara anuncio que l’altre, el que estic preparant des de fa més temps, no el publicaré, de moment: el tinc al forn, una mica cru, encara. Retardo la seva publicació sine die, no l’espereu abans de Sant Joan o del Nadal que ve.

Considero complert el compromís que tenia amb mi mateixa de publicar “un text més llarg que un post” per aquestes festes. No ha sigut el que em pensava, però què hi farem. Hi continuaré treballant i ja es veurà si al final surt o no surt. És un text sobre la meva experiència com a lectora de poesia que de moment em queda irrellevant, i que he de treballar més perquè no em quedi ple de tòpics. O sigui que de moment res, paciència....

Recargolins, i pensar que em poso en aquest embolics escripturaires perquè m’agrada!

Versions de lectura

2012-01-04T08:06:00.008+01:00

Una vegada, fa temps, al principi que tenia el blog, navegant per internet, em vaig trobar un post d’un noi mexicà on explicava que s’havia dedicat a traduir un conte de Kafka que havia trobat a la xarxa en anglès al castellà. El primer que vaig pensar és que em sorprenia la ignorància d’algú que se’ns dubte no sabia que Kafka havia escrit en alemany, i que la versió anglesa era també una traducció (i que no sabia que fer una traducció d’una traducció és bastant absurd), i que a més no sabia que a les llibreries hi havia llibres on aquell conte estava traduït al castellà a partir de l’original alemany, o sigui que si hagués estat més informat no li hagués calgut perpetrar un atemptat filològic com aquell, tot i que ell no ho sabia, que era una atemptat filolològic.

Aquesta fou la primera impressió, la de la seva ignorància.

Però llavors vaig pensar... quina immensa força no deu tenir l’obra de Kafka perquè una persona ignorant en literatura que no el coneix com a clàssic (vaig tenir la impressió que aquell noi no sabia qui era Kafka) tingui la necessitat de traduir aquest conte seu que s’ha trobat per casualitat a la xarxa sense ni tan sols saber que és una traducció...

I el pes del meu raonament envers la ignorància del noi mexicà va canviar de punt de recolzament envers la immensa força dels relats de Kafka, que traspassa versions, traduccions i fronteres idiomàtiques, i del bon gust que va tenir aquell noi en escollir-lo...

Vaig passar d’estar impressionada per la ignorància d’un lector a estar impressionada per la força d’un escriptor.

* * *

Kafka ja ho té això, que agrada a moltes persones que no coneixen el seu pes com a clàssic ni coneixen els noms de la literatura, perquè té diversos nivells de lectura, per això és universal.

Però Kafka explicava la seva veritat.

Jo des de sempre havia volgut que el que jo escric tingués, com l’obra de Kafka, diversos nivells de lectura, però és una cosa que em sembla que no puc aprendre a fer expressament. Si mai em surt, sortirà sol o em sortirà inconscientment. Tot i així veig molt difícil aconseguir-ho, perquè fer un text que pugui agradar al mateix temps a una mestressa de casa, a un peó de magatzem, a un mecànic, a una estudiant de psicologia i al mateix temps satisfer un catedràtic de literatura és molt difícil.

Que algú ignorant en la literatura i algú expert en art hi poguessin trobar una veritat, la meva veritat, encara que fos diferent per cadascú, encara que lectors diferents hi veissin coses diferents...

La inconsciència de l’art

2012-01-03T09:38:00.005+01:00

Encara que sembli mentida i ningú s’ho cregui, per mi ser artista o fer vida d’artista no és anar tot el dia beguda o drogada... i sé que costa de creure... Hi ha molt assentada la imatge de l’artista bohemi (que treballarà poc), però jo sempre m’he fixat més en la imatge de l’artista burgès (que va molt més bé per treballar). Jo, com a “artista” (tot i que no m’atreveixo a denominar-me així, em sembla una paraula massa forta), com aprenent d’escriptora, doncs, m’estimo més l’avorriment de la comoditat burgesa que no beu ni es droga. Creieu que és per això que mai arribaré enlloc com a artista? Suposo que si li dieu a una persona jove d’ara que l’activitat principal d’un artista no és beure ni drogar-se sinó treballar en el seu art (com feien Bach o Jane Austen), us dirà: “i per fer això tan avorrit et fas artista?”. Sí, sí, per fer això tan avorrit (que al final és més interessant que beure i drogar-se; és el més interessant del món). Però el clitxé de l’artista bala perduda que aprofita la llibertat que li dóna el seu l’art per nedar en l’abundància dels vicis està molt arrelada, per desgracia.

* * *

A mi no em cal beure ni drogar-me, amb la meva malaltia mental ja he tingut prou (i massa) experiències “extrasensorials”, i “mals viatges”. Pel que he llegit d’experiències de persones quan es droguen, i pel que em va explicar una persona, estar profundament drogat ha se ser una experiència semblant d’elasticitat de percepció dels sentits a tenir un brot psicòtic, però semblant en els aspectes dolents, tot que si es pot passar tan malament no entenc el perquè es droga la gent...

Me’n recordo que, quan era al psiquiàtric, hi va haver una auxiliar que no es creia que hagués tingut un brot psicòtic sense haver-me fumat mai cap porro... que em digués això em va saber molt greu... quan vaig tenir el brot psicòtic (l’any 2001) estava esgotada i vaig passar, per la mateixa angoixa que sentia, uns dies sense pràcticament menjar i sense poder dormir durant unes quantes nits... està demostrat científicament que l’esgotament, l’angoixa, el no menjar i la manca de son provoquen al·lucinacions i percepcions de realitat alterada igual com les substàncies psicotròpiques... m’ho vaig passar molt malament quan vaig tenir el brot... que a l’hospital algú em digués que sense haver-me drogat mai no es creia que l’hagués tingut em va saber molt greu...

Bombolla dins la ciutat

2012-01-02T07:15:00.001+01:00

Caminar per la ciutat aïllat escoltant música com dins la banda sonora d’una peli o parlant pel mòbil sense veure el carrer... la gestualitat és diferent dins la bombolla...

O caminar per la ciutat escoltant el batec inharmònic i sense bellesa de les seves fresses: el trànsit, els crits inconnexos, les obres, els milers de passes dels vianants... la gestualitat no pot evitar ser més crispada...

Com s’està més connectat al món?

Dins la clova

2012-01-01T09:50:00.003+01:00

Quan em passo molta estona llegint em sento culpable.

Aquesta reacció ve de quan era petita i les meves companyes de classe es rivien de mi perquè m’agradava tant llegir i no m’integrava a burlar-me dels altres al seu costat (o ets normal i un més a l’hora d’agredir, o ets agredit...). Els vaig aguantar moltes bromes que ara potser em semblarien inofensives, però que llavors em van afectar molt, i que encara no he après a relativitzar. Bromes del tipus “a la discoteca no es pot llegir” i tela d’aquesta. M’ho van fer passar realment malament.

Tothom entenia que llegís si era per treure bones notes, però, si no era per això, a llegir no hi veien cap utilitat, i jo llegia encara que no fos obligatori, per la qual cosa em mereixia ser marginada. Curiosament devien tenir raó, perquè moltes d’aquelles noies a qui no agradava llegir (tenia poc glamour) han arribat econòmicament molt més lluny del que jo podré arribar mai; ja en aquella època es veia que eren espavilades.

Me’n recordo una vegada que érem a la biblioteca asseguts al voltant de les taules grans fent l’hora de lectura que feiem sempre i jo vaig agafar el meu llibre, i com a bona futura col·leccionista, em vaig posar a llegir la pàgina de crèdits. Una d’aquestes espavilades se’n va adonar i no veieu la brometa que va fer tota la meva taula perquè llegia una part del llibre “que no era obligat llegir”. Llegir allò per elles era incompressible, una prova fefaent que jo estava boja. A mi sempre m’ha agradat llegir-ho tot, però en aquells moments no vaig saber argumentar de manera convincent perquè llegia “allò tan inútil”, i vaig quedar com una tonta.

Aquest sentiment de culpa per no ser normal i no menysprear la lectura que aflora quan em passo molta estona llegint és el mateixa sentiment de culpa que aflora quan m’adono que passen els dies i tot el que he fet ha estat escriure, i que així no em guanyaré mai la vida.

Instigades del meu pare, la meva mare i la meva germana m’havien retret moltes vegades fins fa dos anys que no em guanyés la vida i que m’haguessin de mantenir. Hi va haver una època en que pot dir que gairebé cada vegada que ens assentávem a taula m’ho retreien a crits. Ara ja no és així, això ha canviat, arriben ordres diferents. Fins i tot un dia em van dir que si un fill no té vicis no passa res perquè s’estigui a casa sense fer res. No sé què els ha fet encendre la llumeta, sospito d’algú de fora de casa que ha llegit que jo explicava al blog que em retreien el pa que menjo i que ha fet un comentari al meu pare; no sé qui és aquesta persona, però li estic molt agraïda, encara que seria una mica estrany que aquesta teoria fos autèntica perquè pràcticament no tinc lectors, i menys que ens coneguin a la vida real... Des fa més o menys dos anys s’han acabat aquelles discussions avinagrades que teníem a taula i fora de taula perquè jo no treballo; des de fa més o menys dos anys em deixen en pau per escriure; a arribat la calma en una mar que semblava que sempre seria brava.

De totes maneres, es continua sobreentenent que si puc estar-me a casa escrivint és perquè estic malalta, perquè tampoc serveixo per treballar en una feina de debò, en definitiva, però que si estigués bé la meva obligació seria guanyar-me la vida.

Aquest sentiment de culpa que aflora de vegades quan llegeixo i quan escric fa que em pregunti: tinc dret a esmerçar així el meu temps si els meus pares m’han de mantenir?

Em sento culpable perquè sembla que visqui dels fruïts del treball d’algú altre, que sigui una paràsit (m’havien tractat molt sovint d’això, fins fa poc). Sembla que llegir i escriure siguin l’excusa perfecta per realment no fer res. De fet, a casa ja consideren que no faig res; consideren que em passo el dia gandulejant i que el que faig no es pot considerar una feina perquè m’agrada i perquè no produeix recursos per sobreviure.

Hi tinc dret? Hi tinc dret perquè estic malalta i de totes maneres tampoc faria res de bo? O hauria d’anar a fregar terres per guanyar-me la vida, la única feina que podria trobar ara amb la crisi apart d’anar a rentar plats? (Es clar que això era abans de llençar-me al tren. Ara, amb les seqüel·les que va tenir l’accident sobre la meva esquena, ni tan sols podria anar a fregar terres o a rentar plats... - Cosa que no puc evitar de veure com una avantatge, es clar...)

Però no puc evitar sentir-me molt inútil de vegades, malgrat que cada dia em llevo impacient per fer el que més m’agrada, i que no canviaria aquesta vida de llegir i escriure i escoltar la ràdio per res del món. No voldria una vida social activa al món de les aparences o una feina que no em realitzes, encara que fent-la guanyés el sou que ara no guanyo.

Si no em passes el dia llegint i escrivint i escoltant la ràdio segurament seria una més de tantes persones malaltes que vegeten al sofà davant la tele. Me n’alegro que tenir un objectiu a la vida, l’internet, la lectura, l’escriptura i la ràdio em salvin d’això.

M’han preguntat moltes vegades si no m’avorreixo tot dia a casa sense fer res (els assistents socials sempre ho volen saber, això). No m’avorreixo mai. Però, encara que m’avorrís i passes estones sense saber què fer: la creativitat neix de l’avorriment, les idees venen d’avorrir-se i de no saber què fer. Per escriure cal saber badar. No tinc temps material per fer tot el que voldria fer, em manquen hores al dia per poder escoltar i llegir tot el que voldria, però tinc hores expressament destinades a badar, que és la gran activitat que alimenta l’escriptura; ara, evidentment, costa defensar davant la parròquia que quan estàs badant estàs fent alguna cosa de profit...

* * *

Si fa anys, quan vaig decidir inconscientment fer-me autosabotatge en els coses “reals”, vaig continuar malgrat això amb la lectura i l’aprenentatge de l’escriptura, vaig continuar preparant-me per complir el meu objectiu a la vida (que sempre ha estat apart de les coses reals, un romanent inarticulat al fons del meu crani com una pintura rupestre dins una cova), va ser perquè llegir i escriure era l’únic que m’agradava, i a més sabia que escrivint mai arribaria enlloc econòmicament i que per extasiar-me amb la lectura mai ningú em donaria feina. Vaig prendre la decisió de continuar amb aquestes coses malgrat l’autosabotatge (la decisió de continuar amb al meva vida interior i “secreta” i de sabotejar totes les activitats de profit al món real) sense ser-ne conscient i fa poc m’he adonat que seguint els consells d’un llibre de poemes que vaig llegir aleshores: “carpe diem”, em dient aquells poemes.

Si expliqués a algú això del carpe diem es prestaria a confusió, perquè normalment la gent entén per carpe diem l’emborratxar-se i el fornicar. Sense que estigui en contra de fornicar, per mi el carpe diem sempre ha estat una altra cosa. Jo vaig decidir seguir el meu carpe diem particular, el que per mi era carpe diem. Us imagineu quina relació amb el món ha de tenir algú perquè el seu carpe diem sigui llegir i escriure? (Podeu esbossar un somriure, evidentment... sé que vosaltres teniu un carpe diem diem-ne “normal”...)

Fornicar sempre és un plaer, sobretot si és per amor, encara que jo no el practiqui gaire amb altres persones, però, per mi, les persones per les que el seu carpe diem és emborratxar-se fugen de feines de merda en vides de merda, si et sents realitzat les teves prioritats passen a ser altres més enllà d’embriagar-te, pots dedicar-te a sadollar una certa necessitat de poesia. Per mi carpe diem és fer el que faig, el que he fet tots aquests anys, dedicar-me a aprendre a escriure.

* * *

Us diré perquè m’agrada llegir i escriure més que qualsevol altra cosa al món: perquè el meu cap és febril (i fabril) com una màquina filadora, salta d’una idea a l’altra i d’un estímul a l’altra sense aturador. No sóc una persona activa físicament, de fer grans exercicis o d’anar a llocs llunyans, però el meu cap no descansa mai. La lectura i l’escriptura estructuren la meva activitat mental febril (el meu cap no descansa mai), li donen un objecte del que ocupar-se que l’entreté i li impedeix elaborar paranoies, manies persecutòries i idees negatives respecte a la realitat, li impedeix patir amb la inactivitat i el fet de no tenir quelcom cap al que dirigir les seves energies.

La lectura i l’escriptura canalitzen l’energia implacable dels meus pensaments i li donen una guia ben greixada per discorre. Em passaria el dia xerrant, sinó, i no tinc ningú amb qui xerrar, no tinc ningú disposat a només escoltar-me (excepte potser algun llibreter o alguna botiguera...). Si no pogués dirigir l’activitat inacabable del meu cap a una ocupació que m’agrada, simplement explotaria.

Ningú m’obliga a llegir o a escriure, la manera com funciona el meu cap m’hi obliga; llegir i escriure és la manera com li va bé treballar al meu cap. Tinc una profunda necessitat interior de canalitzar així les meves energies. El que m’obliga és aquesta energia interior inacabable com una flama perpètuament encesa.

* * *

Em sento culpable per passar-m’ho bé així perquè sento que sóc rara i que m’hauria d’integrar encara que estar amb altra gent em faci patir. Quan anava a la discoteca ho feia, primer, per influència de les amigues que tenia aleshores, i segon, per intentar ser normal i intentar passar-m’ho bé amb el que ho feia passar bé als altres; em pensava que anar a la discoteca era la meva obligació de persona jove; ho odiava. La meva discoteca era una altra (Abecedari), però... tinc dret a passar-m’ho bé tancada al meu món llegint i escrivint si això no és “normal”?

Quina seria la meva obligació de persona “normal”, això que tenint en compte que per la meva malaltia la societat em marca amb l’etiqueta de persona no normal? Tinc dreta a aïllar-me quan no hi ha res en la nostra societat que es castigui de manera pitjor que l’aïllament?

A La Regenta, un dels llibres que he llegit més vegades a la meva vida, Anita Ozores acaba com acaba perquè està aïllada: viu a part de la societat que l’envolta, està a part de com és la gent en realitat i només veu les aparences. El destí de la Regenta és una advertència.

A l’obra Novel·la d’escacs, el protagonista acaba boig perquè juga a escacs només contra si mateix. El missatge de la novel·la és clar: compte amb les activitats amb les que ens tanquem en nosaltres mateixos i no interactuem amb els altres...

M’han dit moltes vegades que viure al meu món és dolent per mi, com si això fos una cosa que jo fes expressament i no fos la meva manera de ser. Com si fos una cosa que jo pogués triar. No sóc feliç entre les altres persones. M’haig de fer patir intentant-t’ho una vegada i una altra? No n’hi ha prou ja d’haver patit sempre fins ara? M’anirà malament si continuo aïllada, serà una cosa que pagaré? Però, m’estic tancada a casa amb l’etiqueta de malalta mental... em pot anar pitjor? No és aquesta situació producte de no acceptar la realitat d’una relació espatllada ja de bon principi amb els altres? Que els que em pressionen perquè surti de casa acceptessin que no serveixo per la vida social no seria molt millor per mi?

Es bo per mi el que no em fa patir. I el que no em fa patir es viure al meu món. He arribat a un punt en què he decidit per sempre més que no m’agrada el món en que viuen els altres. Mentre pugui, continuaré amb les meves coses, que és el que m’agrada i el que no em fa patir. Mentre pugui continuaré amb el meu carpe diem particular, llegint i escrivint.

* * *

Ui, ui, ui... m’adono que, encara que parli de carpe diem, el text m’ha quedat més depriment que un llit d’hospital... No vull que us quedeu amb aquesta imatge... Avui és el primer dia de l’any 2012 i m’he despertat de bon matí plena d’energia per publicar el meu primer post de l’any. Ja veieu que em va la marxa. Diu que el que fas es primer dia de l’any té eco durant tot l’any... per això més val començar de bon humor... Bon Any Nou a tothom!!!

Propòsit

2011-12-31T11:37:00.003+01:00

“Tu no ets el que un altre digui de tu, però suposo que això ja ho saps.”

Aquest comentari anònim me’l va deixar algú al blog ja fa anys, al començament.

Aquestes paraules m’han ajudat molt al llarg de tot aquest temps quan m’he sentit menyspreada, cosa que em passa sovint. (Sempre he tingut el que es considera un problema d’autoestima, sempre he basat molt la meva autoestima en el que pensaven els altres de mi, i com que les crítiques i les burles m’afecten molt, les sobredimensiono, sempre he tingut l’autoestima pels terres.)

De vegades sento que les persones en qui m’agradaria confiar no tenen bona opinió de mi, que es pensen que la meva sinceritat és una altra cosa. La veritat pot semblar la més increïble de les mentides, de vegades.

Propòsit per l’any nou: aprendre que, encara que algú em menyspreï pensant-se que té dret a fer-ho, això no vol dir que tingui raó. Aprendre que, encara que algú m’aduli amb tota la seva bona fe, això no vol dir que tingui raó. Aprendre d’una vegada i per sempre que jo no sóc la opinió (bona o dolenta) que els altres puguin tenir de mi. Aprendre-ho. I aprendre a basar la meva autoestima en alguna altra cosa.

El desembre, activitat

2011-12-30T13:11:00.003+01:00

El mes de desembre sempre és un mes especial pel blog. D’això no me’n vaig adonar al començament, me n’he adonat a mesura d’anar celebrant mesos de desembre. No és només el mes en que el blog fa anys (i cada any faig un post especial), sinó que, en coincidir les festes de Nadal, el dia dels Innocents i el darrer post de l’any en forma de propòsits d’any nou al mes de desembre, hi ha una successió de post que són més o menys obligatoris i que es van repetint cada any, o que s’havien repetit fins l’any passat, tot i que a mesura d’anar passat el temps cada cop em sento menys obligada a fer-los. Això és com aquell programa de jazz que fan a la ràdio des de fa quaranta anys: al començament el presentador se sentia obligat a posar nadales jazzístiques, però després de tant de temps ja passa del tema, i jo crec que fa bé. Suposo que fer cada any el discurset de Nadal amb els bons desitjos de rigor com si fossis qui sap qui al final ja cansa, i aquest any me n’he mig escacaquejat. Tot i que fins l’any passat sempre m’havia agradat fer el discurset del dia de Nadal, des d’aquell llunya primer discurset pel dia de Nadal que vaig fer el 25 de desembre de 2005, que (quanta ingenuïtat) vaig dedicar “a tots aquells que el dia de Nadal havien engegat l’ordinador”. Fa anys encara hi havia aquesta idea –com a mínim jo la tenia- que els dies de festa no s’havia d’engegar l’ordinador. Avui en dia una actitud així seria impensable, i si alguna vegada passo algun dia sense engegar l’ordinador no és perquè sigui “festa”.

El temps passat i els anys i els posts s’acumulen, però jo continuo sent la mateixa persona, encara que aquest any no tingui ganes d’escriure els posts obligats, o no tots. Potser ho faré l’any que ve. En tot cas, molt contenta de poder continuar generant posts, encara.

I, me n’oblidava, al mes de desembre també hi ha aquell post “mes llarg de l’habitual” que vull que es converteixi en costum, que aquest any, apart que sense proposar-m’ho n’he generat dos, em sembla que els deixaré pel gener...

Sis

2011-12-29T08:51:00.004+01:00

Fa tres dilluns (12/12/11) es van complir sis anys des que vaig començar a fer el blog (nat el 12 de desembre del 2005).

Poder escriure un post cada dia ha sigut allò que m’ha fet més feliç en tota la meva vida, apart de comprar-me i llegir llibres i escoltar la ràdio (i poder tenir una conversa cara a cara amb l’Aniset o escriure una carta a la Lara). Apart de totes aquestes coses, la possibilitat d’autopublicació diària és el que m’ha fet més feliç durant aquests darrers sis anys.

Quan vaig començar a publicar el blog ja feia quinze anys que escrivia per mi mateixa, i el gruix del que havia escrit fins llavors, que ja no existeix, no havia estat llegit per ningú –excepte per una persona-, tot i que havia mostrat alguns textos secundaris, i amb gran pena per part meva hi va haver qui va xafardejar el que escrivia sense el meu permís. Gràcies al blog, el fet de poder tenir lectors amb el meu permís ha esdevingut molt important per mi.

Escriure i publicar el blog em permet realitzar-me com a escriptora i com a persona, i també s’ha revelat una teràpia excel·lent que em permet distanciar-me i mirar-me amb ironia algunes situacions feixugues de la meva vida, tot i que sembla que en els darrers cinquanta posts he perdut una miqueta aquesta ironia i que em guanya la feixuguesa.

Explicaria molt més al blog si no sapigués precisament que tinc lectors, i que no tots fan servir el que jo explico per jugar a favor meu. Sóc propensa a explicar veritat sobre mi mateixa que em fan extremadament vulnerable i el blanc perfecte perquè s’aprofitin de mi (sempre amb l’excusa d’ajudar-me i sota la disfressa d’una falsa preocupació). Però sé que a l’hora de la veritat estic sola, sola amb la meva escriptura, sola amb la meva realitat de persona amb una malaltia mental singularíssima, i sola amb la meva vulnerabilitat que de vegades, quan se m’apreta molt i no puc expressar el mal que se’m fa, em fa comportar-me com una mala pècora.

El fet que jo sigui incapaç de reaccionar al mal que se’m fa fa que dins meu es formi una pilota enorme que quan surt a la superfície només provoca que desastres (la meva fugida a Lisboa, la ingestió de pastilles, la meva llançada al tren...). Si pogués expressar de manera normal el mal psicològic que se’m fa no seria ni la meitat de mala pècora ni estaria tan ressentida amb segons qui.

El blog m’ha ajudat moltíssim a trobar-me a mi mateixa, malgrat que no ho pugui explicar-ho tot aquí i malgrat que hi hagi qui faci servir el que hi explico per manipular-me. Encara no sóc del tot conscient del poder que tenen els altres sobre mi, però ho vaig descobrint (i no m’agrada gens descobrir-ho...).

Vull celebrar els meus primers sis anys de fer el blog amb un brindis amb la força de la que neix la poesia.

Felicitats!

Una realitat escrita

2011-12-28T08:34:00.001+01:00

Hi ha escriptors que diuen: “res no és real si no ho escric”. A mi això em sembla una bestiesa: prou feina tinc a decidir què és real a la vida real, com per a més afegir intencionadament graus d’irrealitat amb l’escriptura. Escrivint-t’ho tens només una altra versió, complementària i més ordenada si es vol, però només una altra versió, l’escriptura no substitueix la realitat ni és més o menys real que “la realitat”, n’és una simple parcel·la més. Mitjançant l’escriptura pots explicar-t’ho més bé a tu mateixa, clarificar les idees, però això no té res a veure amb el grau de realitat que té, escriure-ho no ho fa més o menys real... encara que ho pugui fer més ordenat.

Malgrat això, em sento més a prop dels escriptors que diuen “res no és real si no ho escric”, que no pas dels que diuen “sóc escriptor, m’ho invento”, encara que alguna vegada hagi pogut inventar-me alguna coseta (que ho he fet per explicar més bé una veritat o per afegir aquell punt de condiment sempre tan necessari).

(Ja sé que potser alguns lectors estáveu esperant una innocentada divertida tal dia com avui. Ho sento. Aquest any no estic d’humor per collonades...)

Curiositats curioses

2011-12-27T07:46:00.004+01:00

És curiós que les mateixes persones que fan servir que no sóc una persona normal per aprofitar-se de mi (em refereixo a la meva malaltia mental), és a dir, els primers que s’aprofiten de que sóc especial, són els primers a criticar quan el fet de ser especial fa que actuï d’una manera diferent a com actuen les persones normals en certs aspectes, com aquell qui planta una flor de nit sabent que es diu flor de nit i es queixa que només s’obri de nit... És a dir, malgrat aprofitar-se de mi perquè sóc especial, esperen que actuï com a normal quan veuen que amb això s’aprofitarien més bé de mi, sent perfectament conscients que el que fa que es puguin aprofitar de mi és que sóc especial i que no actuo com les altres persones... però que fos normal en aquella cosa que a ells els interessa els aniria tan bé!

Els mateixos que celebren que sigui especial perquè gràcies a això s’aprofiten de mi, lamenten que no sigui també normal per poder aprofitar-se de mi en les dues facetes, l’especial i la normal. Quina ràbia poder aprofitar-se de mi només d’una manera!

Cròniques de la misèria humana

2011-12-26T09:27:00.002+01:00

Si descobreixes a algú fent una cosa èticament reprobable (una cosa amagada, una cosa que no és evident a primera vista), se’n penedeix molt i molt, promet no fer-ho més... però si no el descobreixes, ho continua fent com si res (aquesta cosa amagada, aquesta cosa que no és evident a primera vista). Ho continua fent com si res, com un ximpanzé ensinistrat que amaga una mà mentre roba pomes amb l’altra. Potser també se’n penedeix molt i molt, però... no sap parar de fer-ho. Només para si és descobert, com el ximpanzé para si el renyen.

Si els altres no són conscients que aquesta persona fa una cosa mal feta, una cosa amagada, una cosa que no és evident a primera vista... sobretot, si la persona a qui fa mal no se n’adona ni es queixa, per quins set sous ha de plegar de fer-ho? ( Si a més els ha dit als altres ximpanzés que li està fent un favor...).

Ara, això sí, si se la descobreix aquesta persona n’està molt penedida. Però mentre no se la descobreixi continua fent-t’ho, amagant una mà i robant pomes amb l’altra, com un ximpanzé ben ensinistrat. I és que la poma de la manipulació té un gust incomparable!

* * *

Si no ho hagués descobert encara m’ho estarien fent. Però, com que ho he descobert ara només em llepen els peus demanant-me perdó. Però, si no ho hagués descobert, m’ho estarien fent.

(De fet, no són conscients que ho he descobert i m’ho continuen fent... Encara no hem arribat a la fase que para ells seria hipòcrita de demanar perdó... A la Confederació Gironina de Ximpanzés (CONGIRXI) li encanta aquesta poma... no la deixaran anar tan fàcilment... però la poma és meva!)

Lema escripturaire

2011-12-25T08:39:00.004+01:00

...organitza una expedició a l’interior de tu mateixa...

Hi ha ganes

2011-12-24T07:15:00.003+01:00

Un lleuger mormol a l’ànima em diu que aquestes Festes escriuré més que mai... no sé si també publicant més que mai...

Amenaçant amb un post llaaarg...

2011-12-23T08:18:00.004+01:00

Tal i com l’any passat per aquestes dates vaig publicar Les set vides de la pell, aquest any tinc un altre text més llarg que un post per publicar ara per Nadal o a començaments d’any (entre Nadal i Reis). L’única cosa que m’ho fa repensar és la por a que qui el llegeixi se’n rigui, perquè el text va de poesia, de la meva experiència personal com a lectora de poesia. Sé que algú que no tingui una experiència equiparable de la poesia no ho entendrà i fins i to se’n riurà (els tios durs que parlen de futbol ben segur que se’n riuen, em puc imaginar els comentaris), per això necessito repensar-me si vull publicar aquest text o no; és molt personal, una intimitat.

Si el publico serà perquè he aconseguit mentalitzar-me a mi mateixa que no passa res si algú es riu una mica de mi o esbossa un somriure en llegir-lo. Que es riguin de mi és una cosa que normalment m’afecta exageradament, ho sobredimensiono. Però si vull ser una escriptora publicada haig d’aprendre a ser forta i a saber encaixar l’exposició dels meus textos a les mirades alienes, a l’opinió dels altres, encara que aquesta opinió no sigui sempre d’aquiescència.

Doncs què, sinó? Doncs endavant!

Buidant fantasmes

2011-12-22T08:16:00.003+01:00

Treure una cosa de la mida d’un meló per un forat de la mida d’un pinyó. Això és el que intento. Per això em costa tant.

Paranoies domèstiques

2011-12-21T09:47:00.001+01:00

A la meva mare tot sovint li revé, i ja fa uns dies que m’està donant la llauna amb que a la perruqueria del barri no volen que hi anem, que a casa no tenim prou categoria. Es a dir, res que no hagi dit infinitat de vegades anteriorment, i que no li hagi passat amb totes les altres botigues del barri i del poble a les que ha anat.

Sempre he estat una mica bleda i he tingut una tendència innocentona a creure’m el que em deia la meva mare, sobretot quan era més jove. Si la meva mare em deia que els veïns no ens volien al barri, jo m’ho creia, sempre m’ho he cregut.

Si t’estan matxacant dia sí dia també amb els mateixos missatges de ser rebutjat per tothom, al final t’ho creus; encara que puguis conjecturar racionalment que tal com ho diu no és tota la veritat; al final, per la repetició mateixa i la manca d’altres persones amb qui parlar, interioritzes el missatge de ser rebutjat per tothom d’una manera que riu-te tu dels ministeris de propaganda pel rentat de cervell dels antics països comunistes. Dia sí dia també sentint la mateixa història, “els veïns no ens volen al barri”, sense poder contrastar-la amb altres fonts.

Una vegada vaig sentir per la ràdio que havíem de comprovar els nostres prejudicis enfrontant-los amb la realitat: és a dir, per exemple, si ens deien que algú havia dit una cosa de nosaltres, anar cara a cara a preguntar-li si era veritat que ho havia dit, i si ho havia dit saber el perquè ho havia dit.

Un dia, anant a llençar les escombraries, vaig veure que una veïna m’assenyalava amb el dit a una altra veïna des d’un balcó. Com us podeu imaginar totes les meves paranoies de tots aquest anys, les vegades que la meva mare m’havia dit que els veïns no ens volien al barri, tot això es va posar en marxa dins meu cap per fer-me patir moltíssim. Si fins i tot m’assenyalaven pel carrer! Es va desencadenar el procés de paranoia, i m’ho vaig començar a passar molt i molt malament.

Però, llavors, vaig decidir que això no podia ser, que no podia ser que m’assenyalessin pel carrer, que havia de descobrir perquè ho feien això, no podia continuar torturant-me i conjecturant perquè ens devien odiar els veïns.

Total, que vaig decidir anar a trucar a la porta de la veïna en qüestió per saber de bona font perquè m’assenyalava quan passava pel carrer anant a llençar les escombraries. I ja us podeu imaginar que vaig fer el ridícul. Em va respondre una senyora molt amable, que no em va semblar que ens odiés en absolut, i que a més estava molt sorpresa, que em va dir que al carrer perpendicular feien unes obres i hi havia posat uns cons i que ella assenyalava a l’altra veïna aquells cons i li preguntava quan els traurien. Ja dic, el que més em va sorprendre és que aquella dona semblava molt bona persona, no m’odiava, i a més va ser molt amable. I es va quedar de pasta de moniato.

Mai no havia parlat amb ella anteriorment, i sempre abans havia tingut tendència a pensar que ens tenia mania, segons el que m’havia explicat la meva mare, tot i que sé que amb el meu pare sempre es saluden.

Comprovar els nostres prejudicis enfrontant-los a la realitat. Ja tenia la resposta. Vaig marxar cap a casa amb la cua entre cames, no sense abans fer una miradeta a la grua de les obres que feien al carrer perpendicular; no vaig arribar a veure els cons, però evidentment em crec que hi eren, o que hi havia estat, perquè allà estaven fent obres.

Si no tingues la predisposició genètica que tinc a estar boja (aquestes coses s’hereten), també estaria boja per la influència de l’ambient que hi ha a casa. I em sembla que m’ha afectat més l’ambient asfixiant i malsà de pensar que tothom ens odia i sentir-ho repetit cada dia, que cap predisposició genètica que pogués tenir a desenvolupar una malaltia mental.

Ambient asfixiant i malsà que no és exclusivament culpa de la malaltia de la meva mare. La manera com el meu pare com a cap de família ha enfocat la seva malaltia també té molt a veure en que jo m’haig cregut que tots els veïns ens odien durant tots aquests anys de la mateixa manera que ho creu la meva mare, mentre ell es parla i es saluda amb tothom i és un veí més. Aquí la culpable no és exclusivament la malaltia de la meva mare, encara que a primera vista ho pugui semblar.

Qui sap si els altres veïns del barri son amables com aquesta veïna, i si els preguntés per què no ens volen al barri faria el ridícul de la mateixa manera. Haig de sortir a comprovar-ho veí per veí i veïna per veïna?

Leo tenia raó

2011-12-20T09:03:00.003+01:00

N’hi ha que diuen que Leopardi és pessimista. Jo trobo que diu força la veritat...

Es nostra

2011-12-19T18:01:00.001+01:00

La dona de mitjana edat, benpensant, de bona família i comoditats burgeses, amb un marit mamant de la mamella del partit i un fill corredor de borsa, que truca a la ràdio indignada perquè uns “pobres” (per ella són delinqüents) roben el cartró dels contenidors de reciclatge del mig del carrer, i pensa sincerament que les forces de seguretat s’haurien de dedicar a això. Uns pobres que no tenen calefacció com ella i potser no saben on dormiran l’endemà. Els polítics ben vistos, els corredors de borsa fins i tot admirats, però que ningú ens robi la brossa! Que ens robin les escombraries sí que és indignant!

Titulitis aguda

2011-12-18T08:08:00.001+01:00

Suposem que tenim tres persones reals: una té dues carreres, una segona té una sola carrera, i una tercera està estudiant una carrera. Cap d’aquestes tres persones viu o viurà de la carrera que ha estudiat o està estudiant, però tenir-la o estar-la estudiant els ha ajudat laboralment. Aquestes tres persones, totes tres, m’han confessat confidencialment (i quedarà entre nosaltres) que mai els ha agradat estudiar allò, i que es van treure o treuen les respectives carreres només per tenir un títol.

Jo, que no tinc cap carrera, i que potser no he llegit prou sobre el tema, des de la meva ignorància (certificada per la manca d’un títol), em pregunto: per què el sistema permet que es treguin el títol persones que han estudiat allò per obligació? El sistema no hauria d’estar preparat per “seleccionar naturalment” i donar títols només a la gent a qui agrada allò que estudien? A persones que frisessin per posar la grapa sobre aquella parcel·la concreta de coneixement?

_ Es que estudiar no agrada a ningú, és un rotllo patatero; de gent que vulgui estudiar de debò n’hi ha ben poca; tal com està muntat el sistema educatiu, si a més ens hagués d’agradar estudiar, no estudiaria gairebé ningú...

Qüestió resolta, doncs.

Llavors ve el payo de la poma, ens dóna permís per fer el que realment ens agrada, i tots perdem el cul...

Converses juvenils

2011-12-17T08:39:00.003+01:00

Vaig sorprendre un instant de la conversa entre dos nois joves. Un d’ells parlava a veu de crit, i, pel que vaig poder sentir que deia, no em va quedar clar si parlava de la seva moto o de la seva xicota... Suposo que, a aquesta edat, tan important deu ser l’una com l’altra...

Perquè es vegi el que són els homes...

Xiclets (i IV)

2011-12-14T08:31:00.001+01:00

Hi ha una aparent contradicció en dir que els valors conservadors no ens toquen l’ànima i dir alhora que els valors arribistes de la televisió són de cartró-pedra... En principi, sembla que una cosa o l’altra, i que no es poden considerar els valors “bons” falsos al mateix temps que es consideren falsos els valors “dolents”. Sembla que pugui a dos cavalls diferents que es moguin en sentits oposats, però en el fons vull anar al mateix lloc amb un sol cavall.

El món no es maniqueu, les coses no són completament blanques o completament negres, sinó que hi ha tots els matisos del gris i dels altres colors de l’arc de sant martí, i els valors conservadors poden ser falsos com un bitllet de tretze mil i els valors arribistes de la tele poden ser de cartró-pedra com els decorats de la tele, encara que siguin aparentment oposats i que sembli que si no són vertaders els uns haurien de ser els vertaders els altres.

El món és infinitament matisable. M’agradaria saber explicar-ho més bé.

Xiclets III

2011-12-13T07:58:00.001+01:00

Sabeu per què de petita m’agradaven més els xiclets de menta que els de maduixa? Doncs perquè els de menta tenien un gust més autèntic, tenien gust que allà hi podia haver menta de debò. En canvi, els de maduixa tenien un gust que es veia de seguida que era artificial (producte d’aromes), i que allà no hi podia haver ni un bri de maduixa autèntica. És una raó molt subjectiva i probablement mancada de base en fets empírics reals –vull dir que tan artificials devien ser uns com els altres, en el fons-, però aquesta és l’explicació de perquè sempre m’han agradat més els xiclets de menta, els trobava més autèntics.

(Relacionat amb els posts anteriors, els valors conservadors i els valors de la tele serien els xiclets de maduixa... i els llibres els xiclets de menta. Els llibres també són producte d’una artifici, l’artifici literari, però que a mi em sembla més autèntic que altres coses.)

Xiclets II

2011-12-12T08:33:00.003+01:00

Algú em pregunta si, quan era jove, m’hagués agradat ser prou maca per fer de model a les fotografies que surten a la revista.

Jo no crec que aquestes noies surtin a la revista com a premi per ser joves i maques. Surten a la revista perquè vènen el fet de ser joves i maques. Pots ser jove i maca i decidir perfectament no vendre la teva imatge.

A mi no m’hagués agradat vendre la meva imatge de jove, encara que hagués estat prou maca per fer-ho, i tot i que en l’època de l’autosabotatge que em feia vaig treballar de caixera de supermercat cobrant un plus irrisori en concepte d’imatge (i que algú em va insinuar que si hagués pesat deu quilos menys el plus hagués estat més substanciós, ji, ji...)

Quina decepció que la gent es pensi que al màxim al que hauria d’aspirar una noia és a ser guapa per poder vendre la imatge de la seva bellesa, com si això fos un mèrit o una gran cosa... on són les jutgesses, les científiques o les directores d’orquestra? (Són les lletges, són les lletges, em diu algú baixet, les que no poden ser models...)

Ens ho hauríem de fer mirar, tots plegats. Mirem massa la tele. I les noies que surten per la tele ja sabem el que són i quins valors transmeten: el de la dona com a objecte i el de la bellesa com a mercaderia. No dic que aquests no siguin els valors reals que hi ha a la superfície del món... al món de les aparences... però, si es grata una mica, ja és veu que aquest món és de pòrex pan... per això dic que ens ho hauríem de fer mirar, tots plegats: mirem massa la tele.

Xiclets I

2011-12-11T07:05:00.001+01:00

Els valors conservadors són hipòcrites (ningú els practica, i els conservadors menys que ningú). Ara, són els valors que els conservadors prediquen als pobres... que tampoc els practiquen... però que són els valors que entre els rics i els pobres de certes pretensions està ben vist fer veure que es tenen. Els valors conservadors són el gran nodriment de la hipocresia, i en el fons, la hipocresia és el que fa que no ens llancem agressivament els uns contra els altres, sinó que ens fem mal de maneres més refinades i sibil·lines. La hipocresia és el gran element civilitzador.

O sigui, els valors conservadors (també valdria pels valors progressistes, que en el fons son el mateix, i que són igual de falsos), o sigui, els famosos valors, nodriment de la hipocresia, ens fan ser aparentment civilitzats, però no ens ho fan ser de manera real i que toqui la nostra ànima. Es per això que el món va com va.

Bonica paraula

2011-12-10T08:37:00.001+01:00

N’hi ha que se senten lliures perquè poden agafar el cotxe i sortir corrents a tota velocitat...

... què és ser lliure?

... ser lliure és poder permetre’t comprar tot el que vulguis?

... ser lliure és poder triar el que compres?

... ser lliure és tenir la capacitat de generar els recursos suficients per poder permetre’t comprar tot el que vulguis i poder triar el que compres?

... per què sembla que “ser lliure” es redueixi a “ser lliure per consumir el que vulguis”?

... ser lliure és poder-te permetre la supervivència?

... ser lliure és poder anar on vulguis?

... pots anar on vulguis, mentre tinguis diners per pagar-t’ho...

... per què a la nostra societat confonem perillosament ser lliure amb ser ric?

... són els diners el nou senyor feudal?

... som conscients que hi ha coses no mercantilitzables, coses que no es paguen amb diners?

L’escriptura com a espasa

2011-12-09T08:06:00.004+01:00

L’espasa d’Alatriste és l’escriptura de Pérez-Reverte.

Allà on Alatriste diu “espasa”, Pérez-Reverte diu “escriptura”.

Tan de bo jo fos capaç de fer servir la meva escriptura com Pérez-Reverte fa servir la seva espasa...

El món com a bijuteria

2011-12-01T08:05:00.004+01:00

Encara que a la tele es vegi tot i la ràdio no se’ls vegi la cara, la tele sempre és més falsa que la ràdio. (Tot i així, la ràdio seria més falsa que una conversa cara a cara.)

El problema és que no sempre som conscients de la falsedat de les imatges televisives, i acabem pensant-nos que el món és tal i com el veiem per la tele, i tenim del món la imatge de bijuteria brillant que ens en dóna la tele. No sé el perquè, tenim tendència a oblidar que el món no és la imatge del món. Per això la tele és tan enganyosa.

Llibres amb famosa

2011-11-30T08:32:00.002+01:00

Aquesta setmana passada a les Lecturas, una foto realment espectacular d’una famosa al costat dels seus llibres... i... es poden distingir els lloms!

Dit això, i sense ànims de ser mala pècora, que repassar els llibres d’aquesta foto m’ha encantat, està molt ben feta, els títols de la biblioteca d’aquesta famosa són àrids com un migdia del sud... són ben bé “llibres per gent que no llegeix”... Suposo que aconseguir fotografiar els llibres d’alguna famosa que fossin “llibres per gent que llegeix” (i que fossin seus i no d’algun familiar; en aquest cas ja es veu que són seus), deu ser pràcticament missió impossible... Sembla que les famoses d’aquest país, malgrat posseir sumptuoses biblioteques, no llegeixen pas gaire... Cosa, que, de fet, tampoc hauria de sorprendre a ningú... Potser algun dia ho veiem, això... Diuen que l’esperança és l’últim que es perd...

Resituació

2011-11-29T08:20:00.003+01:00

Tinc la intenció de “fer obres” a la meva escriptura (a les paraules que escric, no a la imatge del blog); vull resituar la meva relació amb el text.

Hi estaré pensant uns dies, com aquella que planifica el capó de Nadal; haig de resituar el punt de condiment del blog (resituar les cireretes del pastís).

A veure si aprenc a escriure bé d’una vegada... ( ...el que s’ha de treballar és el text...)

Malgrat això, veig difícil no publicar igualment mentre hi penso, com la taquígrafa que pensa en el seu artista de cine preferit (nu) mentre pren el dictat.

És difícil, després de tants anys, canviar la manera d’escriure, i fer-ho, a més, a partir de les premises que has sabut sempre. No vull canviar la manera d’escriure; la vull vitaminar, però sense fer-la feixuga. Vull aconseguir una escriptura lleugera com una sageta, però carregada de significat com un llamp de Zeus... I em sembla que m’hi haig d’encantar una mica, per aconseguir això...

El significat de la poesia

2011-11-27T08:24:00.002+01:00

Fa poc vaig llegir Ecce homo, aprofitant la nova traducció al català que ha sortit no fa pas gaire. El vaig llegir tres cops, vaig entendre el significat de totes les frases; encara em pregunto de què va aquest llibre...

L’únic que em va quedar clar és que Nietzsche se sentia molt sol; sol d'una solitud lunar. Però... no ens hi sentim tots, de sols?

Ara, ben segur que hi ha poques persones que hagin aprofitat la seva solitud per escriure tan bé. Malgrat entendre el significat de totes les frases no vaig comprendre el significat del llibre. Això sí, la prosa és esplèndida.

Creieu que començar per aquest llibre és començar la casa per la teulada i que abans hauria d’haver llegit alguna altra obra d’aquest autor? Em sembla que d’aquí a un temps, si és que mai ho arribo a fer, l’hauré de tornar a llegir.

Símptoma del nostre temps

2011-11-26T10:00:00.001+01:00

... sembla que no valgui la pena esforçar-se per res que no sigui ser cortesana o jugador de futbol...

... models d’èxit basats en l’arribisme i la força bruta...

Lectors

2011-11-25T08:26:00.002+01:00

... el somni de la meva vida era tenir lectors, no publicar un llibre... només que fins fa ben poc publicar un llibre era l’única manera de tenir lectors... però ara ja no ho és... i tinc lectors!

Políticament correcte

2011-11-23T10:56:00.002+01:00

“La mala literatura està plena de sentiments nobles.”

André Gide

Model a seguir

2011-11-22T09:58:00.004+01:00

La Carmen Martín Gaite sempre ha estat molt important per mi. Ha estat el meu model a seguir en l’escriptura tots aquests anys, la figura en la que m’he inspirat.

La vaig descobrir quan d’adolescent vaig anar de càmping amb unes amigues en un lloc turístic de la costa, una acampada que va ser molt desagradable, per culpa precisament d’algunes d’aquestes amigues, que més que amigues eren truges, però bé, allò ara ja està oblidat. I que eren truges ho dic no per la brutícia que feien, sinó per la brutícia mental que arrossegaven i la manera com em van haver de fer molt mal humiliant-me tan com van poder i rient-se de mi. Sobretot n’hi havia una, la Lina, que era la que dirigia el cotarro, que la tinc entravessada com una espina a la gola i canvio de vorera cada cop que la veig. L’escopiria si pogués. Desgraciada. (Potser no ho tinc tan oblidat, al cap i a la fi...) I podria ser que no fos la única amiga d’aquella època a la que escopiria si pogués...

Als quioscos d’allà hi havia pocs llibres i al moment de voler comprar-ne un aquell em va semblar l’únic potable. El vaig comprar més com a refugi que altra cosa, i vaig intentar començar a llegir-lo de seguida, però allò allí es va revelar impossible i vaig haver d’esperar a casa. Un cop el vaig haver acabat de llegir vaig decidir que volia llegir més llibres d’aquesta autora. Haver trobat aquell llibre va ser l’única cosa bona que van tenir aquelles vacances, que, per les altres coses, van ser un bon ensenyament de fins a on pot arribar la misèria humana en això que en diuen “amistat”. Vaig sortir d’allí amb la idea que jo no servia per les relacions socials i que era millor que em refugiés en el meu món i em dediqués a llegir i a escriure, que eren coses que em feien patir menys.

Al cap d’un temps, quan jo ja havia llegit uns quants llibres de la Carmen Martín Gaite, vaig tenir la sort de trobar-me en uns grans magatzems francesos de la metrópoli una exposició de les seves llibretes, molt pulcres i mostrant la seva cal·lígrafia arrodonida i sense tachades, que es podien llegir perfectament. D’aquelles llibretes ella en deia els seus “quaderns de tot”. A mi, que sóc fetixista de les llibretes, aquella mini exposició em va robar el cor.

Finalment, el curs 1998-1999 vaig aconseguir anar a una conferència que va fer. Estava ple de gent que l’admirava i va ser la primera vegada al nostre país que un acte es retransmetia per la xarxa, cosa que en aquell moment semblava qui sap què. Després d’explicar-se durant una estona van fer un torn de preguntes i no sé si algú li devia preguntar com s’ho havia fer per escriure tant i tant bé, i quan ella intentava donar una resposta, va saltar una senyora del públic que també era escriptora que era amiga seva i va dir, en veu alta perquè la sentís tothom: “Has treballat com una negra.” (ho va dir en castellà). Aquella frase va ser el que més em va quedar de la conferència: “has treballat com una negra”, i va calar al meu inconscient que per tenir al darrera una trajectòria de novel·les publicades amb èxit, articles i traduccions com la que tenia la Carmen Martín Gaite s’havia de treballar molt i molt.

I això és el que intento des d’aleshores.

Band

2011-11-21T07:50:00.003+01:00

A tothom qui li pugui interessar:

Es fa saber que a partir de demà es torna a parlar periòdicament de futbol en aquest blog.

Tatxin tatxin.

He dit.

La flama

2011-11-20T08:44:00.003+01:00

Keats: "vas ser foc".

Ho diu Borges.

I té raó.

Jo també reflexiono

2011-11-19T07:52:00.007+01:00

Aprofitant el dia d’avui per reflexionar sobre els polítics, hom té la sensació que si un militant o un càrrec de qualsevol partit polític ha de triar entre el bé del seu partit o el bé del país, no tindrà dubtes... (o com a mínim aquests dubtes no conduiran als mateixos resultats que fos un ciutadà normal qui fes la tria). Fa una mica de por, això. I molt de fàstic; la política fa fàstic.

[Per cert que jo estaria a favor que es fessin més sovint jornades de reflexió, sobre qualsevol tema; ens podríem dedicar a pensar sobre tantes i tantes coses... Però hauria de ser una reflexió no patrocinada per l'estat sinó pel voler individual de cadascú. Avui en dia, no hi ha res que estigui menys de moda entre la gent comuna que reflexionar... Es considera escalfar-se el cap. I en canvi no s’adonen que aquells qui ens dirigeixen (que no són els polítics), reflexionen moltíssim...]

El més gran dels pecadors

2011-11-18T08:32:00.004+01:00

Les que vull que siguin les meves darreres paraules:

_ Ja era hora. Vaig a dir-li a Déu que protesto per la tramoia que té muntada aquí a baix...

_ Tractant de tramoia la creació? No crec que siguis mereixedora d’anar al cel...

_ En aquest cas, ben segur que l’infern i la “tramoia” no són pas gaire diferents...

Comparacions

2011-11-16T07:36:00.005+01:00

... és curiós: un peó de magatzem, una dependenta, o un repartidor de pizzes comparen el que guanyen amb el que guanya un periodista, i ràpidament arriben a la conclusió que amb el que guanyen ells són uns “matats”...

... en canvi, els periodistes, amb qui es comparen és amb els esportistes, concretament amb els jugadors de futbol, però no amb tots, sinó amb els que guanyen un foteral... i ells mateixos també acaben arriban solets a la conclusió que amb el que guanyen són uns “matats”...

... o sigui que tot és relatiu, i mai estem contents...

Informació instruccional

2011-11-15T07:26:00.001+01:00

... per precaució, procuro no parlar de política, religió o futbol...

... però que no en parli no vol dir que no tingui res a dir...

... em sembla que és millor ser prudent i curar-se en salut...

... tampoc tinc el blog per posar-me en embolics...

...però que no les posi sobre el paper...

...no vol dir que aquestes opinions no existeixin...

...o que siguin les que us penseu...

...o sigui que no em poseu paraules a la boca...

...ni doneu res per fet...

Coda al post d’ahir

2011-11-13T07:25:00.004+01:00

Una cosa és escriure per guanyar-se la vida, i l’altra molt diferent és simplement escriure...

Al detall

2011-11-12T09:09:00.006+01:00

Els periodistes són persones que tenen venuda la seva capacitat per expressar-se bé, sigui oralment o per escrit; generalment la tenen venuda al poder.

Els escriptors de best-sellers són persones que tenen venuda la seva capacitat per escriure de manera entretinguda; generalment la tenen venuda al mercat, al públic, a l’art de masses.

Perquè algú compri la teva capacitat per expressar-te bé cal saber-ne molt. Tots els que tenen venuda la seva capacitat per expressar-se bé, en saben molt, i sobretot saben mantenir-se dins el registre que demana el mitjà en què es venen.

O sigui que gairebé només pots guanyar-te la vida com a escriptor si saps expressar-te molt bé i si tens venuda la teva capacitat de saber-ne molt.

* * *

El que sembla que de vegades s’oblidi és que, encara que no et guanyis la vida escrivint, i no en sàpigues prou perquè algú vulgui comprar la teva capacitat, o no vulguis escriure en el registre que té sortida comercial, pots escriure igual, per tu mateix, el que tu vulguis...

I aquesta és la raó per escriure: poder escriure el que tu vulguis, el que necessitis escriure.

I aquí és on entra aquest invent meravellós del segle XXI que són els blogs, que permeten publicar el que escrius per tu mateix; abans arribar als lectors sense passar pel filtre del poder o del mercat era molt més difícil. I això ho dic fins i tot sabent que els blogs ja no estan de moda i que la majoria tenim pocs lectors, inclòs el meu. Sempre he pensat que és millor tenir pocs lectors, però tenir-ne algun, que tenir allò escrit guardat en un calaix. Potser ningú et llegeix, però si ho tens publicat hi ha la possibilitat que algú, un dia o altre, ho llegeixi. Això és fantàstic. Sens que el que escrius no es perd.

O sigui que per guanyar-te la vida escrivint ho has de fer molt bé i t’has de saber vendre al poder o al mercat, però per només expressar-te no cal ni que ho facis molt bé ni cal que et venguis. Et pots permetre el luxe de ser micro-minoritari.

Explicació

2011-11-11T08:13:00.006+01:00

(el títol d’ahir fa referència a la crida de la cel·lulosa amb què es fa paper, al paper amb què es fan els llibres: a la crida dels llibres; parafraseja el títol de la novel·la de Jack London La crida del bosc)

La crida de la cel·lulosa

2011-11-10T08:18:00.001+01:00

Vaig escoltar una entrevista a l’Arturo Pérez-Reverte. Als vint anys m’agradaven moltíssim els seus llibres, i a més encara el trobo molt atractiu i penso que parlar molt bé, sap dir les veritats. Em va agradar molt el que va dir de no creure en cap bandera, del peatge que encara està pagant l’estat espanyol pels mals governats que va tenir en segles passats, d’equiparar el periodisme a l’activitat de les persones que venen el seu cos... La seva gran troballa és aquest espadatxí sol amb la seva espasa... És un gran home i m’alegro que vengui molts llibres. Està bé que escrigui un tipus de best-seller que faci pensar i que no sigui per ignorants absoluts. Ara, jo ja feia molt temps que no el tenia al cap, a ell o als seus llibres... Ja no llegeixo el mateix que quan tenia vint anys... Fins i tot no llegeixo el mateix que quan en tenia trenta...

L’entrevista que li van fer ahir no em va servir per encomanar-me les ganes de tornar-me a posar amb els seus llibres (els primers que va escriure els vaig llegir gairebé tots), sinó que l’entrevista que li van fer ahir va servir per encomanar-me les ganes de llegir a... Quevedo!, aquest home del que Borges diu que és menys un home que tota una literatura, i del que n’he llegit algun sonet en alguna antologia (quedant molt convençuda), però no n’he llegit mai cap llibre seu sencer. Fa temps que el tinc a l’horitzó; sobretot la seva poesia.

La manera com Pérez-Reverte va parlar de Quevedo em va acabar de convèncer, sinó ho tenia ja al cap, de l’absoluta necessitat de conèixer-lo. Pérez-Reverte va saber tocar el punt sensible d’una de les meves llacunes literàries, i em va fer venir moltes ganes de posar-hi remei. Quevedo... espera’m, perquè tard o d’hora cauràs a les meves mans...

Bloquejada per la ficció

2011-11-09T08:19:00.005+01:00

Sóc una escriptora bloquejada per la ficció. M’explico: des de l’any 2007 no he tornat a escriure espontàniament res que es pugui considerar “ficció”, no m’he inventat cap història com les que he inclòs a l’Herba de paraules; des de l’any 2007 només he escrit el blog, que té un fort componen autobiogràfic, i en el que, encara que amaneixi les històries a la meva manera, no m’invento res.

La medicació que prenc, així com el fet que ja no m’interessi llegir “ficció”, em sembla que hi tenen molt a veure: la medicació m’impedeix “inventar”, perquè no m’inventi coses que no són i les confongui amb la realitat, i els llibres que llegeixo fan que s’hagin ampliat els meus horitzons de lectura, que abans es reduïen gairebé exclusivament a la novel·la.

Quan vaig pensar en ser escriptora, evidentment, pensava en ser una escriptora de ficcions; concretament sempre havia volgut escriure una novel·la.

Aquest post ja l’havia escrit, encara que sota altres formes.

La conclusió és que, pel futur, m’hauria de replantejar si escriure una novel·la és el que vull, encara.

La marca de la contemporaneïtat

2011-11-08T07:18:00.005+01:00

La vulgaritat és la dictadura de la massa.

Objectant de la propaganda electoral

2011-11-06T09:06:00.007+01:00

Pel que es veu ara estem en campanya electoral i durant quinze dies faran anuncis de propaganda electoral a tota canya per la ràdio... Em faig un ferm propòsit: arribar al dia que s’acabin aquest anuncis sense haver-ne escoltat cap. Vosaltres creieu que una persona que té tot el dia la ràdio posada com jo pot aconseguir una cosa així? (El tema de les eleccions no m’interessa gens ni mica. Però no perquè les eleccions siguin a Espanya i no vulgui saber res d’Espanya –el tema de l’independentisme em sembla només una altra gran pastanaga de porex-pan per generar divisió i frustració-, sinó perquè crec que la nostra democràcia és un xarlotada –tant la catalana com l’espanyola- i crec que els nostres polítics no manen absolutament res, només fan el paper. Passo.)

Si aconsegueixo passar els quinze dies sense sentir res de la campanya electoral a la ràdio, m'auto-obsequiaré amb una gustosa piruleta!

La balada trista de la vida nocturna

2011-11-05T09:50:00.002+01:00

Anar a la disco no m’agradava, i algun dia explicaré perquè hi anava si no m’agradava gens ni mica anar-hi, ho odiava. Però, si no hagués anat mai a la discoteca ara ho idealitzaria i em pensaria que m’he perdut alguna cosa no anant-hi, com els passa a les noies de la meva edat casades i emmainadades molt joves que es pensen erròniament que han renunciat a alguna cosa per no haver tingut mai “vida nocturna”. Jo vaig sortir esporàdicament unes quantes nits de dissabte, durant un curs, quan estudiava, no es pot pas dir que hagi fet mai “vida nocturna”. No m’agradava i era part de l’autosabotatge que em feia a mi mateixa, puig que detestava sortir a les nits. He passat per “la nit” d'esquitllentes, però he intuït prou de la vida nocturna per saber que aquest món no em tira, no em tirava llavors i no em tira ara. Ara, entenc que la vida nocturna té com una mena d’aura que hi ha qui es pensa que es perd alguna cosa si no n’ha fet mai, una idea que jo penso que no és veritat. Entenc que tothom té els seus gustos i les seves prioritats en aquesta vida, i poden ser diferents de les meves i no passa res, però damunt la rutina de cada dia acostumem a idealitzar el que no hem tingut, o no tenim en aquest moment. Sentim l’anhel d’alguna cosa indefinida que no sabem què és i ens pensem que és això. Tenir crisis d’aquestes quant et vas fent gran és lo més normal del món: si tens fills i una família trobes a faltar la vida nocturna, si vas a tancar bars trobes a faltar una família i uns fills. N’hi ha que no renuncien ni a una cosa ni a l’altra, amb el conseqüent patiment dels fills; tampoc no sóc ningú per jutjar-los. El que és jo, només espero que en el futur ningú pugui tornar a obligar-me a anar a llocs que no m’agraden.

Els greixos a l’horitzó

2011-11-04T08:01:00.001+01:00

Al llibre El detective en el supermecado és diu que el “dimoni gros” de l’alimentació moderna són els greixos. I és veritat. Quantes vegades no ens han dit que els greixos són dolents i quantes vegades no se’ns anuncien productes que pretèsament no tenen greixos (el que no diuen és si tenen o no tenen substàncies pitjors...). Per un observador poc atent podria semblar com si l’ideal de l’alimentació sana fos “ingerir zero greixos”.

Això no és exactament així. A l’escola ens van explicar que les cèl·lules del cos s’alimentaven, a grans trets, de greixos, sucres i proteïnes, però que hi ha unes cèl·lules concretes dels ulls que només es poden alimentar de greixos, que no accepten sucres o proteïnes. Jo no sóc científica i no sé si això és exactament així, però ho recordo així. Però, si això fos veritat, si aquestes cèl·lules de l’ull només acceptessin greixos, voldria dir que els greixos no són exactament el “dimoni gros”, i que l’ideal no és precisament “ingerir zero greixos”...

Els aliments són una qüestió de mesura, però, per alguna raó (segurament la necessitat judeocristiana de fer penitència) ens venen prohibicions. El greix no és bo o dolent en sí, sinó que és com tot: depèn de l’ús que en fem. No abusar dels greixos (que jo estic d’acord que s’ha de fer) no és el mateix que “ingerir zero greixos” (que com a ideal nutritiu és una bestiesa). Els aliments són una qüestió de mesura, no de prohibicions, i no hem de fer servir l’alimentació, i concretament la ingestió de greixos, com a mètode senzill i pràctic per auto-flagelar-nos i fer-nos sentir culpables. Menjar sa i amb mesura no és el mateix que no menjar.

Auto-discussió

2011-11-03T08:09:00.003+01:00

Avui em vull discutir a mi mateixa.

Ahir vaig dir: “És la nit qui diu la veritat”. Aquesta frase no és meva, està treta d’un altre escriptor. (Potser algú se n’havia adonat, potser algú s’adona que de vegades –no gaire sovint- als meus textos intercalo frases que no són meves. Si algú se n’adona i sap d’on venen aquestes frases –cadascuna prové d’un origen diferent-, el felicito, perquè vol dir que té un bagatge de lectures superior la meu. Estic molt honorada de tenir lectors així. –Ara, dels lectors que no ho endevinen també n’estic molt honorada, només faltaria!-) Com a frase treta d’un altre escriptor que faig meva, es podria pensar que hi estic d’acord: “És la nit qui diu la veritat”.

En principi, jo em pensava que era així, que hi estava d’acord... sobre tot estava d’acord en la poesia que té la frase... però, m’ho he repensat. Com a persona que no ha sortir de nit els darrers deu anys, com a persona que ha sortit poc de nit a la seva vida, i com a persona que no “creu” en la nit, no puc anar pel món dient que penso que és la nit qui diu la veritat... La meva veritat és diferent.

Imagineu-vos una parella que es coneix en una nit boja i passen la nit junts. És la nit qui els diu la veritat de la seva relació? No, és la matinada. Després del que hagin pogut fer de nit, serà la matinada qui els dirà la veritat de la seva relació, la primera mirada en llevar-se: quan es despertin sabran si estan enamorats o si no es volen tornar a veure. Per tant, qui diu la veritat no és la nit: és la matinada. És l’alba qui diu la veritat.

Com a persona que es lleva a trenc d’alba i que “creu” en les matinades, canvio la frase manllevada que vaig posar ahir de “és la nit qui diu la veritat” –que l’havia manllevat perquè m’havia semblat molt poètica-, per aquesta altra de collita pròpia: “és l’alba qui diu la veritat”.

La nit: màgia i trampa

2011-11-02T08:29:00.006+01:00

Una vegada una persona em va preguntar si no em sabia greu haver renunciat a “la nit” per ser escriptora... (Més quan molts escriptors fan de la seva assiduïtat als bars de copes una part més de la imatge romàntica que volen transmetre com a escriptors: l’escriptor torturat i ple de vicis, que beu per oblidar una pena profunda que ni la nit ni l’escriptura li poden curar... Però aquí ja estaríem parlant d’escriptors homes, em sembla que hi ha poques dones escriptores que vagin a bars de copes de nit...) Malgrat això, jo no tinc consciència d’haver renunciat a res per no sortir de nit... Al contrari, me n’alegro molt de no haver de fer-ho... Com deia una veïna una mica bruixa que teníem fa anys: “A la nit tots els gats són pardus...”.

Però... és la nit qui diu la veritat. De nit, el ritme dels urbanites es suavitza i és l’hora de “confraternitzar” per excel·lència, després d’un dia dur dedicat a la feina... Renunciant a la nit també renuncio a saber moltes coses amagades sobre les persones, moltes veritats que durant el dia no es veuen o que sota el sol son d’una altra manera... La fauna oculta de la nit és una de les coses que més ha fascinat als escriptors des de temps immemorials... molts han tret precisament d’aquestes experiències nocturnes el seu material d’escriptura...(Ara, sortir de casa buscant “material d’escriptura”, sigui de dia o de nit, no és la mena de cosa que jo faci com a escriptora... encara que sempre observi el món com una escriptora.)

Però, independentment de l’experiència que pugui tenir de la vida nocturna, no hi ha res com despertar-se de bon matí amb les piles carregades de vitalitat prest per començar a fer allò que t’apassiona... Tinc la teoria que només busques quelcom més en la nit si durant el dia no tens una vida satisfactòria. Si durant el dia fas el que t’agrada, no et reca anar a dormir d’hora i renunciar als divertiments nocturns... La missió d’una vida nocturna esbojarrada, amb molta droga i beguda, és compensar els desaires del dia, però si ja has tingut un dia bo, no cal buscar res més... Ara, aquesta és una teoria molt personal i entenc que hi hagi qui no hi estigui d’acord.

En resum, faig això tan avorrit de renunciar a la nit no perquè ningú m’ho imposi o per raons morals, sinó perquè he arribat a la conclusió que aquesta és la manera d’esprèmer més bé la meva capacitat per llegir i escriure. Està pendent d’una vida nocturna gaire activa em dispersaria.

Una cosa que de vegades oblido és que a la gent li costa molt menys comprendre que siguis una borratxina que surt cada nit que no pas que et quedis sempre a casa, sobre tot a llocs com el que jo visc, en que els horitzons de la gent són tan limitats, i a la gent els sembla que si ets jove i no surts i no vas a discoteques o a bars de copes estàs RENUNCIANT A UNA PART FONAMENTAL DE L’EXISTÈNCIA (!), i si no surts els fas pena o fins i tot riure. Per mi no és així de cap de les maneres, per però ja fa temps que he renunciat a fer-ho comprendre a ningú... M’estimo més quedar-me a casa a llegir, i això ho haig d’amagar més que no pas si sortís a drogar-me cada nit, perquè es compren molt menys...

Catarsi

2011-11-01T09:55:00.002+01:00

“Totes les penes es poden suportar si les posem en una narració o n’expliquem una història.”

Isaak Dinesen (Karen Blixen)

No sabeu com m'agradaria poder comprovar-ho per mi mateixa, això...

Un altre de moda

2011-10-31T07:25:00.001+01:00

Fa dos estius totes les famoses portaven vestits de bany negres o blau marins. Era el que es portava. Només la famosa duquessa i la princesa del cuentu van portar un vestit de bany florejat. Jo vaig pensar: en el fons són unes marginades socials, no s’assabenten del que està de moda; fan el ridícul com no el faria una persona del carrer, més que res perquè una persona del carrer tan és que no vaig a la moda; però elles surten a les revistes, la seva feina és saber què es porta. L’estiu vinent, és a dir, aquest estiu que acabem de passar, totes les famoses portaven vestits de bany florejats. És a dir, que mentre jo em pensava que la famosa duquessa i la princesa del cuentu no s’assabentaven de la pel·lícula, elles estaven CREANT TENDÈNCIA. No resulta xocant que dos espantalls com aquest ens hagin de dir com han de ser els nostres futurs bikinis? Què ens està passant?

Modes de tardor

2011-10-30T09:21:00.002+01:00

Avui han dit que aquesta tardor estaran de moda els teixits peluts... Si llueixo els meus panxells sense depilar, estaré a la última?

Una veu del passat

2011-10-29T10:20:00.005+02:00

Quan estudiava em vaig enamorar de la poesia d’Anne Sexton. Una mestressa de casa que estava boja es converteix en poeta. Llavors no hi havia llibres seus traduïts, però en vaig trobar un d’original a la biblioteca. Era un amor juvenil que tenia una mica oblidat, encara que no del tot, fins que, fa poc, em vaig adonar que en això dels vídeos hi ha poemes seus recitats per ella mateixa. (!) Encara no he estat capaç d’escoltar-ne cap... No sé si ho vull fer... Un poema és una cosa molt íntima i un poeta és algú amb qui hem compartit moments molt especials... No sé si vull afegir alguna cosa de qui va ser ella en realitat a la imatge mental dels seus poemes que em vaig construir per mi mateixa. Sentir-la ben segur que seria un xoc, i no sé si estic preparada... Em sembla que m’agradava més el món quan els autors llunyans eren llunyans i no hi havia tanta tècnica que poses a l’abast tantes coses... Ara la seva veu i la seva imatge és aquí, a un click de distància, tal i com la van veure –i sentir- els seus contemporanis. Però no sé si vull fer click. Potser m’estimo més preservar la imatge que en tinc... una imatge difuminada, motllejada per la lectura i esgrogueïda pels anys, una imatge llunyana... però... potser per això més autèntica. Veure un vídeo seu afegiria alguna cosa al que realment és important? (A més, en anglès una cosa és llegir i l'altra molt diferent sentir recitar. I si té una dicció que no entenc?) Segurament em decebria. De moment no ho vull fer. A més, darrerament han sortit fins a tres llibres traduïts amb poemes seus. M’estimo més tornar a llegir els poemes o sentir-los recitats per alguna altra persona, una veu neutre. Sentir-los recitats per ella mateixa seria massa per mi.

L’avorrida necessitat d’estalviar

2011-10-28T11:07:00.004+02:00

Hem arribat a un punt de pressió pel consumisme que el jovent podria pensar: “Ah, sí, estalviar, allò tan avorrit que fan els iaios...”, i que en aquest punt veiessin la despesa desaforada com una mena de rebel·lió generacional: gastar per anar contra el món, gastar per anar contra els grans...

Escoltar bé

2011-10-27T08:52:00.001+02:00

Tenim dues orelles, però no podem escoltar dues coses al mateix temps...

Víctima propiciatòria

2011-10-26T12:17:00.002+02:00

Sempre que m’han estafat, o que han intentant estafar-me, l’estafa ha estat feta per persones que m’estimava i en qui confiava... amics, persones de la meva família... o sigui que, per no ser estafada, el raonament que s’imposa és no estimar a ningú, no confiar en ningú?

Ni això

2011-10-25T08:08:00.004+02:00

N’hi ha que no donarien mai res...

Aquelles persones que els veus que van a llençar les escombraries com aquell qui deixa anar un tresor...

De llegir a escriure

2011-10-24T09:14:00.003+02:00

“El poeta trobarà la seva veu personal després d’un llarg camí de lectures.”

Antonio Colinas

Més drama domèstic regular

2011-10-23T08:27:00.005+02:00

La meva mare té brots psicòtics regulars. De cop, li agafa una por malaltissa que el meu pare la vol treure de casa, i ja hi som, comença a plorar i a cridar aclaparada pels seus terrors irracionals, i tot això li passa davant meu regularment des de fa temps. Aquests números els ha fet tota la vida, des que tinc ús de raó que els recordo, jo de petita angoixada sense poder plorar en un racó de la casa i ella cridant, cridant i cridant.

Quan veus a algú que davant teu crida i plora que el trauran de casa el primer que sens és una immensa angoixa perquè vulguis o no et creus el que et diu, et creus el seu terror, veus el seu patiment, i se t’encomana la por; és més fàcil acabar tu com a oient del brot psicòtic convençuda que és veritat que la trauran de casa que no pas aconseguir com a cuidadora diluir l’atac de terror.

Ella no és conscient d’haver-ho fet tota la vida, per ella cada cop que esclata és el primer cop que ho diu, el primer cop que sent terroritzadament que la volen treure de casa... aquesta vegada sí. Evidentment no és conscient del mal que ens ha fet a la meva germana i a mi entrant en aquest atacs de terror de manera regular i habitual des que érem petites.

Quan era més jove això em sobrepassava, em feia patir d’una manera que no era capaç d’expressar. De fet, mai he estat capaç d’expressar-ho d’una manera normal i l’angoixa se m’ha quedat a dintre, gelant-me el cor i sortint a la superfície d’altres maneres més sibil·lines i doloroses. Amb els anys, i en fer-me gran, he après a capejar-ho, tot i que és molt dur i angoixant, i es necessita una gran fortalesa mental per no deixar-se arrossegar per l’angoixa i el forat negre de terror que t’envolta amb l’aparició de cada nou brot.

Amb la vellesa, s’afegeixen als brots psicòtics regulars que pateix la meva mare els primers símptomes de l’alzheimer.

Necessitat d’educació

2011-10-22T08:53:00.003+02:00

“Moltes de persones són tractades com a animals i moltes persones són educades per comportar-se com a animals...”

(frase sentida per la ràdio)

I, afegiria: tots tranquils, això passa molt lluny d’aquí...

Me’n vaig a peu

2011-10-21T09:52:00.002+02:00

Els que, per ser catalans o espanyols, per patriotisme, només llegeixen autors catalans o espanyols actuals, són tan absurds com si jo, per ser una dona, només volgués llegir literatura feta per dones...

Jo ja estic d’acord que s’ha de tenir cura de la pròpia cultura, que si nosaltres no apreciem lo nostre ningú ho farà, però hem de llegir lo nostre perquè és bo, no perquè és "lo nostre"; no estic d'acord a llegir per patrisme, no estic d’acord amb la lectura com a militància, com a fanatisme o com a ceguesa. Ni la llengua ni la cultura evolucionaran si som sords a tot allò de bo que s’ha fet i es fa a fora (i quan dic fora vull dir tots els fores, tan en l’espai com en el temps).

Què és llegir sinó tenir la possibilitat de viatjar, tan en l’espai com en el temps?

Certificat d’existència

2011-10-20T18:25:00.003+02:00

Diu que qui no és al llibre de cares o a les piulades no existeix... Doncs jo no hi sóc i no dec existir, però estic la mar de bé sense ser-hi...

La poesia dels suburbis

2011-10-19T09:16:00.005+02:00

Suposo –no sé si és molt suposar- que els meus lectors no han escoltat mai música rap o música hip-hop. Jo no n’he escoltat mai, més enllà d’algun fragment tret de context. Però... sabeu en què m’he fixa’t? Que aquesta música, salvant les corresponents distàncies de refinament i qualitat literària, ve a ser com una mena de dret a la poesia de les classes humils... No crec que ni els mateixos que fan rap o hip-hop es descrivissin mai a si mateixos com a poetes, segur que això els avergonyiria, a ells, que són uns tipus durs... Precisament aquesta música s’enorgulleix del seu llenguatge fort, de la seva vulgaritat i de les seves metàfores que saben escandalitzar, o sigui que aparentment té poc a veure amb el que entenem normalment –i pedantment- per poesia com a mitjà d’elevació espiritual. Aparentment. En aquesta música, sembla que, quan més embrutament, millor. Però jo hi veig un intent de fer poesia –una poesia potser una mica macarrònica-, per part de persones sense cultura literària... (Que potser tinguin una mica de cultura musical, tot i que de vegades fa l’efecte que ni això, perquè moltes d’aquestes presteses cançons semblen més aviat un atemptat a l’oïda i un monument al mal gust...) El rap o el hip-hop són el dret a la poesia de les persones que mai no llegiran a Keats, que, de fet, no saben ni que Keats existeix, i que si ho sabessin, el trobarien fleuma... Però encara que el rap o el hip-hop siguin unes activitats poètiques molt vulgars, són poesia, i serveixen entre la gent que la fa i la gent que l’escolta pel mateix que serveix la poesia en cercles més refinats, pel mateix que ha servit sempre la poesia a tot arreu... (Ara, us aconsello que no li digueu a cap d’aquestes persones que això que fa és poesia; estic segura que en cercles rappers i hip-hoppers la poesia tal i com s’entén normalment es considera una mariconada...)

(NOTA als catalanistes: sí, sí, on he posat Keats, podria posar Carner... però... qui fa rap o hip-hop en català? Com que la base d’aquestes músiques és l’anglès, he pensat que com a exemple havia de posar un poeta en llengua anglesa...)

Addicció blocaire

2011-10-17T07:56:00.005+02:00

Les xarxes socials són addictives. Els blogs són una xarxa social. Així, es compren que el blog sigui addictiu... (Curiosament ho és més pel que té de social, per la possibilitat de publicació, que pel que té d’escriptura... Tot i que escriure també hagi estat sempre molt addictiu, enganxa més escriure “publicant” que escriure i no publicar...)

Disco disinfliver

2011-10-16T08:31:00.001+02:00

Per mi, anar a la discoteca només fa il·lusió entre els catorze i els setze anys, justament quan encara no hi pots entrar. Ara, un cop hi has anat tres cops, ja ho has vist tot, no cal tornar-hi; si no hi vas més no et perds absolutament res. L’espectacle de la discoteca tancant a les sis de la matinada fent fora als darrers zoombis és una de les coses més depriments que hagi vist mai...

Felicitat

2011-10-15T08:14:00.004+02:00

... es pensen que la felicitat és l’eufòria de tenir allò anunciat a la tele...

... però la felicitat pot ser una cosa molt més serena... una alegria interior... la meravellosa i simple alegria d’estar viu...

Valors

2011-10-14T07:43:00.004+02:00

Sobre això dels valors: proveu de viure segons uns valors ètics al món real, i ja em direu què us passa, amb què us trobeu... (Dic uns valors ètics autèntics, no una aparença de valors; l’aparença de valors és molt apreciada, al món real.)

Per la vostra integritat personal, no us aconsello que proveu de viure segons uns valors ètics autèntics, només projecteu teòricament com seria, per si de cas... (El primer que farà algú que s’adoni que teniu ètica -és a dir, que sou un pèl innocentots – és aprofitar-se de vosaltres...)

Aquesta gent que surt per la ràdio predicant “valors” mai ha tingut el que vulgarment s’anomena “una feina de merda”, i no són conscients de com actuem les persones a la selva... Quan es té una vida confortable, preocupat només per temes intel·lectuals, es prediquen molt més bé les bones qualitats.

No es pot viure al món real segons una teoria ètica, sobretot quan tots els altres viuen en aquest mateix món real segons una pràctica gens ni mica ètica...

Escriure una guia

2011-10-13T15:11:00.002+02:00

Quan vaig començar a pensar en l’índex que hi ha a un lateral de la pàgina, vaig pensar que els noms que hi sortien havien de ser imaginatius i poètics, seductors. Amb el temps, m’he adonat que del que es tracta en un índex no és d’imaginació o de poesia, sinó que les seves paraules siguin capaces de guiar perfectament al lector per aquesta pàgina contínua que és el blog. Al final, he après a posar-hi noms pràctics i que serveixin per això.

No anar a concerts

2011-10-11T07:41:00.003+02:00

Potser algú es pregunta per què, després de la meva encesa defensa de la música en directe, resulta que no vaig mai a concerts... (Sí, sí, ho volem saber, Clarissa... no podem viure sense saber-ho...)

Per tres raons:

La primera: no m’ho puc permetre. (Haig de triar entre comprar llibres o fer altres despeses, i m’estimo més destinar el minso pressupost de que disposo per cultura a comprar llibres.)

La segona: no tinc ningú amb qui anar-hi. (Però potser és que no vull tenir a ningú... Ara, anar sola a un concert és difícil per a una noia... com a mínim és difícil per mi.)

La tercera: no m’agrada anar a llocs on hi hagi gaire gent. (No m’agraden les multituds, i molt menys una multitud exaltada.)

Per tant, malgrat que algunes vegades a la vida –poquetes- hagi viscut la música en directe, ara dono gràcies de poder escoltar la música enllaunada...

Allò important

2011-10-10T07:55:00.003+02:00

“No hi ha res més indispensable que les coses inútils.”

(frase dadaista)

Conèixer a algú

2011-10-09T08:06:00.001+02:00

El que les persones busquem en un viatge, jo ho trobo als llibres. No diré que és una manera més profunda de conèixer gent, perquè sona molt estrany dit així, però és el que penso. Llegint pots conèixer els resorts de l’ànima de la persona que ha escrit el text, si ho ha fet bé.

Es clar que no hi ha com el contacte directe, i de vegades ni amb això n’hi ha prou. No pots dir a la lleugera que ja conéixes algú. “No pots dir que coneixes a algú fins que no t’hagis menjat un sac de sal al seu costat.”

Qüestió

2011-10-08T07:55:00.003+02:00

Estimar a algú, és permetre que s’aprofiti de tu? No, no cal que em contesteu: era una pregunta retòrica... (*NOTA: Observis el to de trista resignació i profund laconisme amb que es fa aquesta pregunta...)