Obra selecta (2)

Potser us haureu fixat que he acabat els dos post anteriors parlant de Flaubert... Estic rellegint la seva correspondència! (Extractes de la seva copiosíssima correspondència traduïts al castellà en dos llibres curtets diferents entre ells que no tenen res a veure editorialment l’un amb l’altre, per ser més exactes).

Gustave Flaubert (francès del SXIX), el famós autor de Madame Bobary, arxiconeguda novel·la que narra els adulteris d’una dona de províncies, de la qual una vegada una persona em va dir “totes les dones l’haurien d’haver llegit”... (només les dones, em pregunto jo, malèvolament?). Hi ha molt de masclista sueltu...

Flaubert també és l’autor d’una novel·la molt menys coneguda que es titula L’educació sentimental, que jo definiria com a més crepuscular, més nostàlgica i més plena de somnis que l’altra.

A mi –les vaig llegir fa molt temps- ambdues novel·les em van agradar molt, i les vaig llegir intrigada pel “què passarà”, que no em va decebre, per cert; no les vaig llegir per raons metafísiques.

* * *

Flaubert té altres novel·les (en va escriure fins a cinc), però les altres tres jo no les he llegit, i sempre m’ha semblat que eren pastura pels professors de literatura, cosa que jo no sóc, jo sóc una simple lectora. Sempre m’ha fet la impressió que eren novel·les molt difícils. Madame Bobary i L’educació sentimental poden ser llegides per algú de la societat de masses actual a qui li agradi llegir bé... però les altres... a mi sempre m’han fet por.

(La mateixa por que em feia por el Quijote abans d’intentar llegir-lo i haver-lo de deixar. Vull creure que algun dia el reprendré!)

A no ser que passi quelcom que dissipi la por que em fan les altres novel·les de Flaubert, de moment no les llegiré. Sempre m’han semblat uns arguments estranyíssims i uns títols molt poc engrescadors... Penso que per sentir-se atret per això s’ha de ser d’un frikisme literari hiperbòlic, què voleu que us digui. Tot i que sóc conscient que si són de Flaubert deuen ser molt i molt bones, no m’estiren, de moment.

Flaubert també va escriure tres contes, dels quals només recordo haver llegit Un cor senzill (en català), ja fa temps; és molt commovedor.

* * *

I, finalment, la seva correspondència, que alguns han definit com “la seva millor obra”. És genial per a ser llegida per a qualsevol persona solitària que vulgui escriure. I si és una persona solitària que no vulgui escriure, també. I per a algú que no sigui solitari... també la pot llegir, és clar, però segur que Flaubert no li caurà tant bé. No sé com pot reaccionar una persona sociable i extravertida davant tanta misantropia... Perquè jo sóc introvertida i tiro més cap a la misantropia, i per això aquestes cartes m’encanten. Com el comprenc!

A part d’això, la bellesa literària de les cartes es pot apreciar es sigui solitari o sociable, es sigui introvertit o extravertit, evidentment.

M’encanta com Flaubert diu pestes dels burgesos i de la societat de masses en general. Deixa anar guitzes (verbals) com una mula vella, però sempre amb una gran finor i ironia, que per això Flaubert és Flaubert.

* * *

Però, com a persona que vol aprendre a escriure, el què m’atrau més d’aquesta correspondència és la qualitat de les metàfores que fa servir. No en va ell mateix va dir una vegada que collia les seves metàfores com flors, i que les cuidava molt.

La seva obra (tota) ha de ser un esponerós jardí de metàfores exquisides...

I és que quan vaig llegir les dues novel·les seves que he llegit ni em vaig fixar en les sólides arquitectures narratives que es veu que tenen ni en les metàfores exquisides ni en res, només vaig estar pendent dels personatges i de la intriga. Vaig subratllar algunes frases, ja es veia que allò tenia qualitat... però, fa tants anys!

Ara, en aquest moment, el què m’agrada és el seu domini de la metàfora. (I es curiós que aquests llibres d’extractes de la correspondència ja els havia llegit, i tampoc m’hi havia fixat, en les metàfores, o, si m’hi havia fixat, no m’havien impressionat tant.)

Quin domini! Entenc que aquest autor sigui tan apreciat.

* * *

És que n’hi hauria per apuntar-se-les una per una (les metàfores que fa servir), i fer-ne una llista per tenir-la a mà per fer-les servir quan calgués, intercalant-les –les metàfores- en la pròpia escriptura per millorar-la, vull dir, com els successors dels grans mestres del jazz componen nous temes basant-se en els harmonies dels estàndards més clàssics i més ben compostos pels seus predecessors, creant temes nous i engrescadors.

Estaria bé aprendre a fer això amb les metàfores de Flaubert. M'entusiasma aquest home!

El valor de la observació

Observar i observar-se (tant a un mateix com als altres), sempre ha sigut molt important per a un escriptor. Però no tot allò que s’observa, es veu o es capta és tan fàcilment verbalitzable com semblaria en un primer moment, i molt menys immediatament.

Hi ha històries, temes, pulsions, que triguen anys a madurar dins el cap (o el cor) d’algú abans de poder ser escrites. És per això que l’escriptura necessita temps: temps per florir i madurar, temps per cultivar l’expressió, temps per abastir-se de valor. I així poder dir, finalment, tot el què es vol dir.

Observar i observar-se sí, però no només. És un llarg camí. I observar-se i ser conscient d’un mateix acostuma a ser més difícil que observar (i criticar) als altres...

* * *

Flaubert diu: “observar bé abans de treure conclusions precipitades”.

...

...després d’haver escrit no és el millor moment per a preguntar-se pel sentit de l’existència, o pel sentit de l’escriptura...

...després d’haver escrit estic mentalment molt cansada, psíquicament espremuda, i en aquest moments posar-se gaire transcendental és contraproduent...

...després d’haver escrit, m’ho remiro, ho sospeso, tot el que he escrit a la meva vida fins llavors i tot el que acabo d’escriure, i tot em sembla insignificant, horrible, ho llançaria tot per la borda, miraria d’esborrar-ho tot, que tot desaparegués...

...en moments així va bé no fer-se gaires preguntes, entretenir-se amb alguna cosa lleugera (el futbol!), i esperar...

... l’optimisme (l’equilibri), sempre torna...

...i jo sempre he escrit perquè vull que el que he escrit romangui...

* * *

... diu que Flaubert escrivia durant set o vuit hores cada dia...

... i al vespre es relaxava escrivint cartes (més escriptura!), cartes en les que ho estripava tot...

... jo escric durant un parell d’horetes... i la meva ment ja queda baldada...

... és molt difícil crear-se un hàbit d’escriptura sostingut...

...

L’altre dia, un cop publicat el post, vaig estar al llindar de l’atac de nervis una bona estona, pel que em semblava que havia escrit, i que finalment em vaig adonar que no era tan desastrós... Però vaig patir molt, va ser un atac d’angoixa important. De vegades em passen aquestes coses, i això em fa patir. A vegades no calculo bé el  no fer posts que llavors no em facin patir, amb cada post d’aquest sempre sembla que s’obri un abisme, i que jo hi hagi de caure. Sempre que tot hagi de ser un desastre per sempre més, que tothom m’hagi de tenir tirria per sempre més, que hagi decebut a tothom per sempre més. Pensar-me aquestes coses em fa patir. Sé que és absurd, que res del que jo pugui publicar al blog és tan important. Poder parlar-ne cara a cara amb algú desenfadadament m’aniria bé per arreglar l’angoixa: tot es pot parlar, tot es pot explicar, tot es pot diluir en l’empatia; em sembla que de vegades ho visc tot massa seriosament... i no n’hi ha per tant!

El domini de les paraules

He llegit (en català), la novel·la autobiogràfica Els mots, de Sartre, en la que aquest explica el seu despertar al món, despertar que inclou sobretot els llibres i la lectura.

Aquest llibre el podríem considerar equivalent a la novel·la autobiogràfica de Simone de Beauvoir Memorias de una joven formal, que vaig llegir (en castellà) abans de començar el blog.

Els mots és molt abstracte i gairebé no hi ha acció, però tot i així és interessant de llegir. El llibre de Simone toca més de peus a terra, podríem dir, mentre que el de Sartre té més volada filosòfica.

* * *

Al començament d’escriure el blog, vaig llegir (en castellà) la biografia Las hermanas Beauvoir, i ho vaig fer sobretot per a saber xafarderies de la relació entre Sartre i Simone. En això aquest llibre no em va decebre, i explica coses que a les autobiografies en prou feines s’hi para atenció. Aquesta biografia parla clar, vaja, en segons quins temes, i parla clar d’una manera que ni Sartre ni Simone arriben a parla clar de si mateixos en les seves respectives autobiografies.

Després d’haver llegit aquest llibre biogràfic em vaig quedar amb la idea que respectava a Simone, però que Sartre no em queia bé.

* * *

I ara resulta que he acabat llegint aquest llibre de Sartre Els mots (i el llegeixo perquè Sartre és Sartre, em caigui o no em caigui bé), llibre que segons es diu és la lectura ideal per començar a llegir les seves obres, per introduir-se en la seva filosofia, podríem dir, i resulta que Sartre potser ja no em cauria tan malament com això...

Devia ser un nen molt repel·lent, però la seva fidelitat a la fragilitat de la paraula escrita el salva.

Què és el que m’ha convençut d’ell en aquest llibre, si de fet ell no em cau bé?

* * *

L’única explicació que hi trobo: Sartre és un encantador de serps, un seductor... que la sap molt llarga, vaja. La seva manera d’ajuntar paraules sedueix, simplement, encara que ell com a persona ens caigui malament.

Sartre no em queia bé, continua sense caure'm bé... Però he de reconèixer que sap escriure... La seva recerca em sembla valuosa.

Es tracta d’un llibre autobiogràfic tirant a filosòfic, però que és assequible per a qualsevol lector de novel·les, tot i que no té el ritme ni la intriga d’una novel·la. L’autor principalment reflexiona i divaga, res més. I és per això que m’ha agradat, a mi, perquè no hi ha “acció”.

* * *

Una idea interessant que hi trobem és la de l’escriptor com a heroi. Sartre es fa escriptor perquè aquesta és la seva manera de poder ser un heroi. Així, des de les seves primeres lectures solitàries, passa a escriure, i això el realitza i li proporciona un sentit a la vida, encara que ell mateix reconeix que l’existència és molt fràgil, i que també l’existència de l’escriptura és molt fràgil, i que voler ser un heroi mitjançant l’escriptura encara és una cosa més fràgil.

Vagament, em sembla que en el fons Sartre es pregunta “què és ser”, i conclou que només pot buscar la resposta. (A través de la lectura i l’escriptura, això sí).

Divulgant veritats

He acabat el llibre de Fernando Trias de Bes, El libro prohibido de la economía, (en castellà). Es tracta d’un llibre senzill i  amè, sense pretensions, que m’ha agradat.

Davant aquest llibre em ve al cap una frase que no sé si l’he escoltat per la ràdio que diu “l’economia és una manera de regular comportaments”. Al llibre aquesta frase no surt –em sembla-, però crec que s’ha tingut molt en compte a l’hora d’escriure’l, no sé ben bé perquè; més que una certesa, es tracta d’una intuïció.

Tres coses que en destacaria de totes les idees que hi he llegit:

La primera. El poder (no els polítics, sinó el vertader poder – digueu-li “els mercats”), no vol que estalviem. D’això en concloc que s’ha d’estalviar; si es pot, es clar.

La segona. Les bones secretaries no parlen ni expliquen batalletes de les empreses en què treballen o han treballat. Conclusió: jo no sóc una bona ex-auxiliar administrativa.

La tercera. No convertir-nos mai en empresaris per auto-emplear-nos, sinó intentar esdevenir empresaris només quan es tingui fusta, mentalitat, il·lusió... i una certa capacitat per fer càlculs. Aquesta afirmació em sembla molt important en el món en què vivim en què tantes persones capitalitzen l’atur per posar un bar; per fer rutllar un bar també se n’ha de saber (de fer rutllar un bar).

Llegir aquest El libro prohibido de la economía em fa adonar que hi ha coses que són tan indignants...

... que és molt més còmode passar de llarg, obrir una cerveseta, endollar-se a la tele, passar de tot i viure ignorant-les...

...

«L’única cosa que compta és escriure allò que vols escriure; i, ¿qui pot dir si comptarà durant segles i segles o només unes hores? Però sacrificar un sol cabell del cap de la teva visió, un matís del seu color, per acatament a un director amb una copa de plata a les mans o a un professor amb un metre sota la màniga, heus aquí una traïció abjecta, en comparació amb la qual la pèrdua de tota la riquesa i de la castedat, generalment considerada com el més gros dels desastres humans, és una mera picada de puça.»

Una habitació pròpia

Virginia Woolf

Fe de errades

Me’n recordo que una vegada vaig criticar a un artista desconegut per mi perquè havia rebutjat un premi, vaig dir que si no es volien premis els hi podies dir i no te’ls donaven, que el fet d’acceptar-los i després, quan tothom ho sabia, rebutjar-los, em semblava auto-propaganda.

A aquest artista jo no el coneixia –vagi mirar alguna cosa per internet-, però llavors resulta que altres artistes als que jo admiro molt han fet el mateix, rebutjant premis a tort i a dret, -un, sobretot. I aquest artista és evident que no es fa pas auto-propaganda rebutjant un premi, sinó que protesta per alguna cosa i que a més té raó.

És evident que em vaig equivocar a l’atacar a aquell artista desconegut per mi. Però la meva crítica va sortir d’una profunda necessitat de dir allò, de protestar, de manifestar la meva opinió; la meva crítica va sortir d’una profunda necessitat de dissipar una mala llet. El mateix de sempre: una cosa que s’havia d’haver esfumat com a comentari de bar, ha quedat per escrit testimoniant com em vaig equivocar. Això són les trampes del blog.

...

Potser algú és pregunti d’on em ve l’entusiasme pel programa Solistes.

Quan treballava d’auxiliar administrativa, un dia tornant a casa en cotxe després d’un dia bastant dur a la feina, amb crits absurds i tot això, a la ràdio del cotxe tenia sintonitzada la música clàssica, i feien una entrevista a un músic. Em vaig posar a escoltar-ho primer per inèrcia i després amb interès creixent, i d’aquelles paraules em va venir una pau i una tranquil·litat molt difícils de descriure amb paraules. Vaig continuar conduint més sosegadament i vaig continuar escoltant. Aquell moment de recolliment em va compensar pel dia feixuc i desagradable que havia passat, i em va reconciliar amb moltes coses.

Una persona envejosa hagués dit: “Si que s’ho munten bé aquests músics, i jo aquí currant en una feina com aquesta!”. Com que no sóc una persona envejosa (em sembla), vaig pensar: “Encara sort que hi ha alguna cosa maca com la música en aquest món, i que se'n pot parlar amb harmonia d’aquesta manera”.

Em sona que potser alguna vegada abans d’això ja el devia haver escoltat, aquest programa, però l’entusiasme em ve d’aquell dia.

Des de llavors procuro escoltar-lo sempre que puc.

* * *

Quan va passar això el programa el feien a les set de la tarda. Ara el fan a les deu del vespre. Llavors encara no existia la ràdio a la carta, cosa, la ràdio a la carta, i parlo de tots les programes de totes les emissores, que és una gran benedicció i mai lloaré prou. Us recordeu quan havíem de gravar programes de ràdio en cintes de cassette? Quins temps aquells!

* * *

També voldria confessar que entusiasmar-me per un programa de ràdio no era –ni és, ni serà- res nou en mi, a mi aquesta necessitat d’escoltar la ràdio m’ha perseguit sempre, com un alcoholisme no embriagant, (per embriagar-me ja tinc l’escriptura), i he dedicat –i dedico, i segurament dedicaré- a escoltar-la molt temps, com si escoltar la ràdio hagués estat la meva vida social, o fins i tot la meva vida.

Tres notes breus

Tornant al llibre de què us parlava diumenge passat Contar la música, llegir aquest llibre (també escoltar una entrevista del programa Solistes, la filosofia a l’hora d’entrevistar és semblant en el llibre i en el programa de ràdio; per filosofia a l’hora d’entrevistar vull dir que una aprèn escoltant/llegint). Doncs aquestes entrevistes són com entrar a la mena de lloc on m’agradaria viure –no sé si hauria de dir món imaginari-, el país de la cultura que inclou la música... Els entrevistats saben moltíssim de tot... I escoltar-los és una afirmació de la individualitat i una nota de tenir idees pròpies enmig de la superficialitat i gregarisme que fomenten normalment els mitjans de comunicació...

És un llibre que no té intriga, evidentment, no és una novel·la, però sí que les successives entrevistes creen com un crescendo.

Jo no tinc idees comunistes (parlo de la part final del llibre), però si una cosa com aquestes orquestres funciona, i millora el món com una realitat palpable,  doncs s’ha de reconèixer la feina ben feta que fan...

De solituds i acompanyaments

Com és que faig tanta propaganda de “l’estar sola”, quan visc amb la meva família, i tinc la seva companyia, almenys presencialment, cosa que no tothom pot dir?

La meva família és una companyia presencial, podríem dir-ne, per mi, es cert, però no mental; no comparteixen el meu món. Els meus pares són grans, són de pagès; saben llegir, llegeixen, (diaris, revistes, llibres divulgatius), però no saben res de llibres bons. No ho dic per criticar, simplement si mai parlo de literatura no m’escolten. I és en part per això que m’interesso pel futbol i per les xafarderies de les Lecturas: quan parlo d’en Messi sempre m’escolten.

Mentalment, espiritualment, em sento més acompanyada per la lectura i l’escriptura. Visc en el meu món, en la meva solitud mental, una vida interior que no comparteixo –mai he compartit- amb les persones que viuen amb mi. Persones que, no obstant, hi són i que són un acompanyament presencial que sé apreciar que hi sigui: no sé com podria reaccionar el dia en què, a més de mentalment sola, em quedi sola, sola sense ningú que m’acompanyi amb la seva presencia. Segurament serà bastant difícil.

Ara, sola mentalment fa molt temps que ho estic; fa molt temps que visc recollida en les meves coses. (Precisament el blog apareix per aquesta necessitat meva de compartir aquestes coses).

* * *

Quan em van presentar a l’Anicet, es va emportar la meva pau mental. Més que enamorada d’ell, vaig estar “atrapada psíquicament” per ell. Ho veig ara. (Això, que sona –i és- molt estrany, ho hauria d’explicar més bé. D’aquí em ve aquest immens embolic que he tingut dins el cap tots aquest anys).

Abans que l’Anicet entrés a la meva vida en  persona, estava sola, i més o menys estava bé, tenia pau mental –més o menys. Durant aquells deu anys que l’Anicet va ser a la meva vida, o que, sent-hi, no hi va ser, vaig patir molt psicològicament i vaig sentir la frustració de la solitud com mai l’havia sentida.

Per cert que l’Anicet tenia (té, encara, suposo), els ulls blaus, i jo ja havia pressentit aquest ulls blaus molt abans de coneixe’l en persona. Els ulls foscos són molt més càlids, me’ls estimo més. (Però això del color dels ulls és poc menys que una anècdota sense importància). L'important, més que el color, és l'expressió.

Passat el temps, i esforçadament oblidat l’Anicet, torno a estar bé sola. Però ha hagut de passar molt temps.

Però tot això s’hauria d’explicar molt més bé, es pot explicar molt més bé.

* * *

Podríem dir que, pel meu caràcter, sempre he esta una persona solitària: solitud, lectura i escriptura; solitud i llibres. I m’adono que sóc així, i que probablement així continuaré, a no ser que hi hagués un gir copernicà a la meva vida.

Sóc conscient que hi ha moltes persones que viuen soles, sense cap companyia presencial, i que la solitud pot arribar a ser molt difícil.

També, vull afegir que no explico més de les persones que m’envolten per discreció i anonimat. No llegeixen el meu blog, ni els interessa gens ni mica, però no els agradaria aparèixer-hi.

De defectes

L’altre dia criticava a tots aquells artistes que viuen dins una bombolla... però, i jo? que no visc dins una campana de vidre, també? És ben bé, que cap geperut es veu la pròpia gepa... És tan fàcil veure els defectes dels altres, i no assabentar-se dels propis!

Necessito aïllar-me i concentrar-me per escriure el que vull escriure.

Però, al mateix temps, el meu propòsit per l’any que comença podria ser viure més al món real, i no tant als meus núvols...

No sé pas si ho aconseguiré, això.

Necessito aïllar-me i concentrar-me per escriure el que vull escriure.