dissabte, 15 de maig de 2010

Sempre hi ha qui tira la primera pedra


A la perruqueria són unes xafarderes, però les indirectes que em van llençar no es pot dir que fossin de fets que no siguin veritat. Per exemple, aquella noia amiga de la infantesa es va mostrar especialment interessada en saber per què jo no havia anat a l’enterrament de la meva avia, i les indirectes en aquest sentir, sense preguntar-m’ho directament, van ploure a discreció. No puc dir que no sigui veritat que no vaig anar a l’enterrament de la meva avia, però, tenint en compte que la meva avia vivia en una altre poble i que ella no la coneixia... com ho sap la perruquera? I, més important encara, què n’ha de fer la perruquera?

Explicar problemes familiars al blog no ho he fet mai i no ho faré ara, de la mateixa manera que no vaig explicar les raons que es delia per saber la perruquera perquè, és que no n’ha de fer res! No em penedeixo de no haver-hi anat i ho tornaria fer, però no em considero obligada a donar explicacions en aquest sentit a gent que l’únic que vol és xafardejar.

Però sembla que aquest detall, el detall que jo no hagués anat a l’enterrament de la meva avia, és un motiu que les veïnes del barri consideren justificat per tirar-me pedres (qui diu pedres vol dir criticar-me pels racons i llançar-me indirectes) i assenyalar-me amb el dit com la-noia-que-no-va-anar-a-l-enterrament-de-la-seva-àvia. Una cosa, tirar-me pedres, que si no fan els lectors del blog potser és només perquè no el sabien, aquest detall. Per tant, considero que tinc la obligació d’informar als lectors del meu blog d’aquesta dada perquè tinguin la opinió de mi que creguin que han de tenir, no fos cas que es digues que jo al blog només explico coses que em fan quedar bé... Si la perruquera es pensa que té dret a assenyalar-me amb el dit per no haver anat a l’enterrament de la meva avia, potser algunes de les persones que llegeixen el blog també podrien pensar-se que tenen aquest dret; no serè jo qui els en privarà amagant la dada.

O sigui que ja ho sabeu. No vaig anar a l’enterrament de la meva avia i a més n’estic orgullosa. Tireu-me les pedres que vulgueu.

2 comentaris:

lolita lagarto ha dit...

Cadascú és ben lliure de fer el que creu més convenient, a més a més hi ha moltes maneres diferents d'expressar sentiments.
Jo no et penso jutjar per això ni per res, l'única cosa que considero indispensable és un mínim de respecte.
Mai no et tiraré pedres, m'agrada com escrius i m'agrada que intentis transmetre el que sents d'aquesta manera tan directa i clara.

Elvira FR ha dit...

Mira potser no t'ho creuràs però és cert: jo tampoc vaig anar a l'enterrament de la meva àvia.