* * * Comming soon * * *

M’agafo una estona de pati. Espero poder tornar aviat.

El dia que em vaig trobar a Pessoa al tren

Quan estudiava, agafava molt el tren. A mi els trens sempre m’han apassionat. Un dia, jo acabava de seure i encara hi havia gent que estaven drets esperant trobar un seient. I el vaig veure. Enmig de la gent, un home amb vestit fosc, aquell bigotet i un bombí, acabat de sortir d’una fotografia en blanc i negre. Quan va passar pel meu costat, com que va veure que me’l mirava, va agafar el barret amb la mà i el aixecar lleugerament. Després va continuar. Com que no hi havia lloc per seure al vagó, va sortir per la porta. Sabia que era impossible, portava un llibre seu a la motxilla, però també n’estava segura: havia vist a Fernando Nogueira Pessoa al tren, i m’havia saludat!

No tinc més repertori

Hi he estat pensant, i em sembla que tot el que sóc capaç de dir al blog ja ho he dit. Em sembla que cada cop sóc més previsible, cada cop sóc capaç de sorprendre menys al lector, que em repeteixo més que l’all i que l’únic que encara puc fer es trobar noves maneres de dir el mateix: puc dir-ho amb més matisos, però bàsicament és el que ja he dit alguna vegada. Allò que deia de que m’agradaria que el lector penses “aviam per on sortirà aquesta”, doncs senzillament el lector ja ho sap perfectament bé, per on sortiré. Se’m veu a venir de tres quilometres a la rodona. És així, no tinc més repertori. Suposo que el que hauria de fer es deixar de fer el blog i anar per altres coses, però sé que no ho faré, i que encara que el que dic estigui més vist que la monyos continuaré al peu del canó. Doncs res. Si us agrada la repetició, si us agrada que sempre digui el mateix amb noves paraules, heu arribat al lloc adequat. Bon Nadal!!!

Compondre

... sí, ja ho sé, quan m’emociono, redacto malament. S’ha d’estar en un estat de “freda concisió” per amanir les frases amb una mica de cara i ulls...

La darrera separació

Suposo que morir-se fa tanta por perquè és la darrera cosa que fem sols; ho hem de fer sols indefectiblement.

Franquesa i intransigència

Em sembla que sóc massa intransigent. Si t’adones que algú et diu mentides, què has de fer? Fer veure que no te n’adones? Retreure-li, cosa que jo he fet moltes vegades i sempre ha acabat com el rosari de l’aurora, i m’he quedat sense amigues? Què vol dir ser madur, saber quan t’enganyen i apartar-te de la mentida, o tenir prou humanitat per adonar-te de les mentides que l’altra persona necessita dir-te perquè la relació funcioni, i acceptar-les amb condescendència? Es que no dic mai mentides jo? Sóc massa intransigent amb els defectes dels altres? En fi, que “humanitat” i “franquesa” són dos termes que fa temps que m’adono que no conjuminen tant com haurien de conjuminar... Ja no dic “veritat”, perquè la veritat depèn dels ulls de qui la mira, de la veritat individual de cadascú, és a dir, que es individualment absoluta; la veritat existeix, però depèn de com vegi les coses cada persona. Es tracta només d’això, de que no veig les coses de la mateixa manera que l’altra gent? Veig massa? Veig massa poc? Si alguna cosa he demanat sempre als altres es franquesa... es clar que ells no sabien que jo només demanava això... i evidentment amb aquesta exigència desaforada he acabat quedant-me sola...

Ridícula creativitat

Sé que moltes vegades, amb les coses que dic, faig el ridícul. Però, heu vist mai algú fer el ridícul d’una manera més creativa que la meva manera de fer el ridícul?

Les conclusions del rei Salomó

Ves per on, al final he arribat a una mena de reconciliació amb el meu poeta-inspector. Us recordeu que deia que tots els inspectors que havia conegut a la vida real eren corruptes i que feia molt mala pinta que un poeta, com el que jo acabava de conèixer i admirar, fos inspector de col·legis? Doncs al final he arribat a la conclusió que els inspectors, si inspeccionen llocs on es remenin diners, poden ser corruptes, però els inspectors de col·legis, com que en un col·legi no es remenen diners, o si se’n remenen no se’n remenen gaires, (no en va es diu allò de “passes més gana que un mestre d’escola”), no hi ha tantes possibilitats que siguin corruptes. Què us sembla? Així puc mantenir la bona opinió que tenia del meu poeta, i puc continuar pensant malament dels inspectors... (dels que inspeccionen llocs son es remenen molts calés). Em sembla una solució salomónica.

Amors que maten

Una vegada vaig sentir per la radio l’entrevista a una dona que era propietària d’un quiosc a la rambla. Aquella bona dona deia que cada cop que el barça celebrava un títol, li incendiaven el quiosc. Ella vivia d’aquell quiosc. Però, va dir amb una veu plena de culpabilitat: “hem arribat a desitjar que el barça perdi...”. Amb una veu plena de culpabilitat! Per desitjar que el barça perdi! Com si això fos un crim! Es a dir, que quan el barça guanya et foten la paradeta enlaire, que no és la paradeta, és el teu mitjà de vida, i encara et sents culpable per desitjar que el barça no guanyi! Perdoneu, però si jo fos aquesta dona, ja m’hauria fet del madrid! Es ben bé que, de vegades, l’amor a uns colors esportius s’escapa del que és racional...

Cordon bleu

El que ara us diré us podria fer pensar que sóc mala persona, però... Parlem d’en Guardiola... quin mèrit té guanyar-ho tot entrenant el barça o el madrid? Del barça i del madrid s’espera que ho guanyin tot cada any! Guanyar la lliga entrenant l’sporting de gijón, això sí que seria gosadia! (I un sporting tal i com és ara, un equip modest; no un sporting hipervitaminat en mans d’un trilionari...) Jo, ja dic, fins que en Guardiola no guanyi alguna cosa entrenat un equip petit, no em convenceré de que és un entrenador extraordinari. Que és bo ja ho sé. Però extraordinari... Sí, sí, ja us he dit que sóc mala persona...

L’espremedor

Això d’escriure també té el seu peatge... Encara que els textos, un cop enllestits, no semblin gran cosa, la construcció d’alguns em demana un gran esforç de concentració. Hi estic tan ficada dins que no “veig” les faltes d’ortografia (faltasses!) que vaig fent, no veig res més, només veig el que vull dir. I m’apassiono i... quan acabo estic en un estat d’exaltació important, semblant a l’embriaguesa. No sempre em passa això, eh? Només de vegades... Ja sé que esteu pensant: ves per on aquesta es col·loca escrivint! Potser teniu raó, fins i tot. El cas és que durant una estona després d’haver fet l’esforç estic en un estat que descriuria com quan algú que ha tret la cinta de casset de les guies (que quedava la cinta tota arrugada) i que es veies en la necessitat de tornar-la-hi a cargolar. El meu cervell en aquells moments és la cinta de casset arrugada i esperant ser recomposta. Es baixar un esglaó en el camí de la bogeria; el cap em queda en un estat de gran fragilitat; em venen unes ganes inmenses de xerrotejar i de dir bestieses. No podria fer gaire vida social quan estic en aquest estat. En moments com aquest, estar sola, familiarment sola, és un bé per mi. De totes maneres, no perquè em quedi una estona fora de mi deixaré d’esprèmer-me... no podria.

Especificació

Una cosa que m’agradaria puntualitzar és que quan parlo de temes científics, literaris o filosòfics, no pretenc tenir cap mena de rigor. M’agradaria, es clar, poder parlar rigurosament i amb escrupolositat d’aquests temes, però reconec que això no és al meu abast: no puc parlar de cap d’aquest tres temes amb la puntillositat i l’exactitud que ho podria fer una persona amb una carrera universitària, ja sigui de ciències o de lletres. L’únic que jo pretenc és saber utilitzar el poc que sé per produir un bon text, un text que funcioni literàriament (sempre segons el meu criteri, es clar, que en això hi ha moltes opinions), un text que obligui a la persona que el llegeix a continuar llegint per veure “quina en diré”: un text que sigui interessant de llegir. Amb això no vull dir que digui bestieses conscientment, tot i que segur que alguna n’he dit, només vol dir que miro de redactar tan bé com puc les quatre dades científiques, literàries o filosòfiques que vaig espigolant de les meves lectures. A això hi afegeixo les meves experiències “en el món real”, que no per no haver sortit gaire de casa no vol dir que no estigui saturada d’experiències, i gratant una mica d’aquí i una mica d’allà, componc el text. Es clar que suposo que no cal dir que no hi ha rigor científic, literari o filosòfic, perquè suposo que ja es deu prou notar, però en fi, jo no pretenc sentar càtedra de res, ja m’agradaria; només pretenc expressar-me. I al cap i la fi això només és un blog.

Bloguiversari: quatre!

Doncs sí, avui celebro quatre anys de fer el blog... Quant de temps ha passat! (El blog ja m’ha durat més que el contracte laboral més llarg que he tingut...) Aquest dies he estat reflexionant, i m’he adonat que una cosa que ha canviat en aquest quatre anys ha estat la meva actitud davant dels comentaris. Abans no els donava importància, i en canvi ara els valoro cada vegada més. Per això em sap greu que, quan vaig esborrar el Bloc d’una lectora, (que ara republico), s’esborressin tots els comentaris que els lectors fidels m’hi havien anat deixant. En el moment d’esborrar-ho no hi vaig caure, perquè el que jo havia escrit ho conservava, i allò em va semblar l’únic important... Però el cas és que ara em sap greu haver perdut aquells comentaris. També em sap greu haver deixa’t enrera, com a conseqüència de la meva espantà, a un parell o tres de lectors fidels que eren els que em feien la majoria d’aquest comentaris. No sempre em va agradar tot el que em van dir, però, vist en retrospectiva, m’adono que els enyoro. A més, suposo que no són els únics lectors que he deixa’t enrera en el meu periple, després de tantes anades i vingudes. Voldria dedicar el post del quart aniversari a tots aquest lectors que em van llegir un dia, i que, per la raó que sigui, ja no em llegeixen – tot i que sé, que, es clar, això ja no ho podran pas llegir!-. En fi. El blog, en certa manera, és sobretot dels lectors fidels, dels que em segueixen des del començament, però també dels que es van incorporant. Potser tinc poquets lectors, però en tinc, i això és el que fa que es tanqui el cercle de l’escriptura. Vull dir que cada vegada més m’adono que escriure per una mateixa, sense que ningú tingui la possibilitat de llegir-ho, no té ni suc ni bruc. El que ho fa emocionant encara és que hi hagi lectors. Moltes gràcies a tots i feliç aniversari!!!

La força de la massa

L’altre dia un periodista del madrid va dir que els aficionats que havien seguit l’autocar de l’equip eren “vint cops cinc”... un eufemisme inflat per no haver de reconèixer que amb prou feines cent persones van seguir aquell autocar... el del madrid!, el mateix madrid que teu nou copes de xampinyons! Només cent persones... Jo sempre em queixo de la prepotència barcelonista, però si hi ha una cosa pitjor que la prepotència barcelonista, aquesta cosa és la prepotència madridista. No dic cap mentida quan afirmo que pels periodistes madristes eleven la prepotència a categoria artística... Perquè els del barça són prepotents perquè guanyen, però els del madrid són prepotents malgrat que perden! I, tornant a la frase del periodista... què els passa a aquest del madrid? És que tenen por de ser pocs?

Llegint encara a Sylvia Plath

Recordant vagament el que vaig escriure sobre aquests poemes, m’adono que potser vaig ser una mica frívola. No em vaig adonar del patiment, de l’immens patiment que ha de sentir algú per escriure això. De la prefiguració de la pròpia mort. És terrible. Que algú hagi escrit uns poemes així és terrible. Aquest poemes són terribles, no pel que fa a qualitat, sinó pel contingut. Que algú es pugui arribar a sentir així i que no hi hagi cap persona d’aquestes dites “humanes” per ajudar-la... Aquest poemes són un terrible crit de socors, una manera de cridar l’atenció sobre el patiment de qui els escriu. Són un udol terrible. I alguns lectors encara parlem frívolament de la seva “qualitat literària”. Una persona pateix i nosaltres parlem de la seva “qualitat literària”... (Vull dir que el mateix patiment, expressat en versos mediocres i sense vívides imatges... què?) Evidentment, el missatge ens arriba perquè hi ha aquesta qualitat, però... vaig escriure que unes ganes de morir-se com aquestes, el que provocaven era repugnància. Això va ser la primera impressió... però, llegint més a fons, m’adono que el que fan es moure a una compassió unànime, un desig de fer alguna cosa per alleujar-ho. El desig que pogués trobar un moment d’alleujament abans del seu dràstic final. Els poemes devien ser l’alleujament, es clar. Expressar-se sempre treu pesos de sobre. Saber que algun dia algú, com ara jo faig, llegiria allò i la crida li arribaria. Encara que ja fos massa tard. Són un crit d’ajuda, l’expressió de la desesperació absoluta. Sylvia Plath fa filigranes amb la desesperació absoluta. Continuo llegint, però ja no ho faig per captar imatges. Ara ho faig per acompanyar-la, perquè el seu missatge m’arribi. Ella necessitava que el seu missatge arribés a algú, algú que se’n preocupés. Costa, però. Llegeixo i em tenyeixo de blau fosc. No puc respondre al crit. La veu que udola, tan propera, ja no és aquí, va ser vençuda, en un país llunya, lluny de casa, fa molt de temps. Llegeixo, però... no crec que sigui una lectora a l’altura d’aquests poemes. No crec que sigui una lectora a l’altura del dolor. I tampoc crec que tota aquesta colla de feministes que s’omplen la boca amb la trascendència d’aquest poemes ho hagin estat. Aquest poemes volen intimitat, no el sectarisme pamfletari que de vegades hi ha la voltant de l’autora. No puc estar a l’altura per ajudar-la... només els puc llegir-los i sentir-los en la intimitat, i no vull fer cap pamflet. Només podria estar a l’altura algú que els tenyís amb a la seva pròpia desesperació. I em a mi em queden molts somriures, encara, encara que de vegades no m’ho sembli.

Qui ha dit drets d’autor?

Quan trobo un poema en un llibre, sé que és la versió bona. L’original bo, la millor traducció... sé qui és l’autor de la traducció. Hi ha una seriositat, un rigor darrera l’elecció de cadascún dels elements que han estat publicats en format llibre. Però, a internet, és el caos... No només no tens cap manera de comprovar que qui diu que ha fet la traducció l’hagi fet realment, sinó que a més és molt fàcil per a qualsevol aprenent de poetastre (que no de sapastre) atrevir-se a fer el propi pastix, fer quatre retocs a una versió manllevada, o simplement publicar la pitjor versió d’aquell poema que hagi estat capaç de trobar. No hi ha rigor, ni seriositat, ni fiabilitat. De buscar la traducció d’un poema popular per internet n’hi ha per parar lero. Però, al mateix temps, quanta gent s’ha fixat en aquest mateix poema que ara tu tries!, quanta gent hi ha posat el seu granet de sorra... no hi ha rigor, ni seriositat, ni fiabilitat, però quantes ganes de llegir i traduir poesia! A quantes versions més o menys potables pots accedir només amb un clic! No hi ha rigor, ni seriositat, ni fiabilitat: m’estimo més un bon llibre... però, quantes possibilitats ofereix internet! En mitja horeta et pots construir una antologia de butxaca (més o menys encertada, això sí) de qualsevol poema que t’agradi... (i que sigui popular, es clar...); segons com, n’hi ha per agafar un àtac de nervis, però... m’encanta internet. És ben bé allò que deia Borges de “remedar el divino desorden”...

El fervor del dolç moment

Tinc molts dubtes... jo prou que miro de mantenir l’optimisme, però és en va... Tot va bé mentre estic sola a casa, però... quan surto al carrer el meu equilibri s’enfonsa. N’estic farta de ser tan fràgil, de que tot pugui afectar-me tant i tant... A la meva vida no hi ha cap racó on amagar-se. El sol implacable de la paranoia ho governa tot. Si he de viure gaires anys així... Una vegada vaig dir que jo no entenia la depressió, perquè l’alegria em puja i em baixa, sóc inestable, però mai no estic enfonsada gaire temps seguit. Però quan estic enfonsada... caic molt avall... Després em refaig... em compro un llibre, llegeixo, escolto la radio... però l’urpa que m’ha clavat la paranoia, que normalment acostuma a ser en forma de rebuig per part de l’altra gent (i segurament no sempre m’ho invento), s’acaba de clavar fonda a la ferida fràgil de la meva vulnerabilitat. No sé perquè ho he de patir això... quin mal he fet (diu que el mal que els fem als altres ens torna). En dec haver fet molt, de mal, en una altra vida, per haver de patir tant, perquè aquestes urpes esmolades em destrossin cada vegada. Urpes que tinc dins meu. “En guerra amb les meves entranyes”, diu el poeta. Així no es pot viure. Morir-se, segons com, també pot ser una solució, la gran solució. No, no cal que us preocupeu, no intentaré res; no faré més el ridícul: hi tinc molta pràctica en anar aguantant... Però res no em priva d’esperar el gran moment amb candeletes... A grans mals, grans solucions, no sé com dir-ho...

Un d’aquells dies...

"Hi ha dies en els que la vida s’emplena de perquès..."

(escrit en una taula)

Caure del perer

M’acabo d’adonar d’una cosa curiosa: em pensava que no podia escriure ficció, però al post Veritats essencials de l’existència, en que m’he pres algunes llicencies literàries per donar color, què són aquestes llicencies sinó ficció? A una escala microscòpica, és veritat, però... Per tant... puc escriure ficció si m’hi sento impel·lida... El problema no són les pastilles... Deu ser alguna altra cosa. Caram, caram, caram...

Tot, tot i tot

Tot està escrit, però jo encara no he escrit... El que vull dir és que encara que d’humans n’hi ha hagut molts, i alguns han escrit grans coses, cada persona pot aportar la seva visió personal i irrepetiple, el caràcter distintiu de la seva individualitat, i tothom té dret a afegir el seu granet de sorra, encara que la platja en tingui molts, de granets de sorra.

Veritats essencials de l’existència

Fa deu anys vaig conèixer un noi, diem-li Llàtzer (que no se'n diu pas, de Llàtzer, eh?)... doncs fa deu anys que vaig conèixer aquest noi, i resulta que encara sospira per mi... i, us ho creure-ho? El que el va enamorar de mi fa deu anys no van ser les nostres converses intel·lectuals d'alt voltatge, ni la meva manera de lluir el cul dins una faldilla cara, ni les nostres càlides sessions de sexe animal... el que el va enamorar de mi van ser tres petits detalls:

1 que sabia escombrar
2 que sabia fregar
3 que sabia rentar els plats

(ara imagineu-vos quin hagués sigut el resultat, si, a més, llavors hagués sabut cuinar! Imagineu-vos...) Observant les seves reaccions, vaig arribar a la inapel·lable conclusió que, el que vol un home és... tatxant: UNA CRIADA. Això els torna bojos. No sé perquè, en descobrir-ho, no em vaig fer lesbiana allà mateix. Deu anys i encara sospira per la meva manera de remenar la fregona... com deia aquella, en moments així, em sento "dona"...

(Nota: en aquest text m’he permès més d’una –i més de dues- llicències literàries... però en essència és veritat.)

(Re-nota: tots els homes volen una criada... excepte els lectors masculins d'aquest blog, que sé que sou molt equitatius i tots ajudeu a casa! - no voldria pas ferir susceptibilitats...)